Els ibenses Juan Guillem, el seu fill Toni i el seu germà Rubén, van emprendre una expedició a l’Aconcagua a començaments de gener. Van partir des d’Alacant el dia 2 i van aterrar a Mendoza (Argentina). Des d’allà, es van dirigir amb cotxe fins a Puente de Inca, l’entrada principal del Parc Provincial Aconcagua. El dia 4 van començar l’ascens al sostre dels Andes, que amb els seus 6.961 metres sobre el nivell del mar és el cim més elevat dels hemisferis sud i occidental, i el segon més prominent del món després dels sistemes de l’Himàlaia i la serralada del Pamir, a l’Àsia Central.
Aclimatació
Per iniciar el procés d’aclimatació, l’equip format per Juan, Toni i Rubén va passar un dia al primer campament d’aproximació, conegut com a Pampa de Leñas, a uns 3.000 metres d’altitud. Durant tota l’expedició, van comptar amb el suport del guia Fernando Errekalde, un experimentat alpinista amb ascensions a cims de més de 8.000 metres. L’endemà van avançar fins al segon campament d’aproximació, Casa de Piedra, situat a uns 3.400 metres.
Després de quatre dies al campament base, Plaça Argentina, l’equip va prosseguir el seu ascens fins al Camp 1, a uns 4.900 metres, on van estar tres dies més. En aquest tram, van estar acompanyats per un muntanyenc de Jaca, que, a causa de dificultats d’aclimatació, va decidir fer marxa enrere. En aquest punt, els tres ibencs es van quedar sense aigua potable i van haver de buscar neu per fondre-la i així poder hidratar-se i cuinar el menjar liofilitzat que portaven. «Bevíem entre quatre i cinc litres d’aigua diaris per mantenir-nos ben hidratats, però en arribar al Camp 1 ens vam quedar sense aigua. Havíem de buscar neu, fondre-la i utilitzar-la per beure i escalfar el menjar», explica Juan.
Cimera
L’equip va realitzar el porteig fins al Camp 2, a 5.500 metres, on van passar la nit abans d’avançar al Camp 3, conegut com a Camp de Còlera. Des d’allà, van emprendre l’ascens final a la cimera a les 02.30 de la matinada, aconseguint-la al voltant de les 09.30, després de gairebé vuit hores d’esforç i 3,5 quilòmetres de recorregut. Les condicions meteorològiques van ser favorables, sense vent, encara que la neu abundant va dificultar la travessia. De les aproximadament 60 persones que van intentar coronar l’Aconcagua aquell dia, només els ibencs i un altre grup de muntanyencs van aconseguir culminar la ruta.
Al descens, l’equip va optar per la ruta 360°, que envolta la muntanya en lloc de tornar pel mateix camí. «És una ruta molt bonica, ja que envoltes l´Aconcagua en lloc de baixar per la ruta habitual», comenta Juan Guillem. Després de passar una nit de descans, van continuar el descens fins al campament base Plaça de Mulas, a 4.300 metres d’alçada. Finalment, van emprendre la tornada a Mendoza, donant per conclosa una expedició que quedarà en el seu record com una gran gesta.
