Alguna vegada t’has preguntat com seria independitzar-te i deixar la casa dels teus pares? T’ha passat pel cap fer les maletes i sortir per aquesta porta que tantes vegades has creuat? És probable que sí, i això és completament normal. És natural pensar en el futur i voler agafar les regnes de la teva vida. Dirigint-me especialment a vosaltres, joves, adolescents i nois de vint anys, us vull compartir la meva experiència personal.
Tècnicament, jo no m’he independitzat del tot: no visc sola, però tampoc visc amb els meus pares, com ho vaig fer durant 16 anys de la meva vida. Per donar una mica de context, fa dos anys em vaig mudar a Finlàndia per estudiar. Vaig deixar enrere la vida que havia construït a Espanya i me’n vaig anar, literalment, al pol Nord. Aquesta experiència, per una banda, ha estat de les millors coses que m?han passat. M’ha ajudat a créixer com a persona i m’ha obert els ulls en molts aspectes. Tot i això, no tot és de color de rosa: una de les parts més difícils d’estudiar a l’estranger, lluny dels teus pares, és que perds el seu suport quotidià. Una cosa tan simple com desitjar bon dia deixa de formar part del teu dia a dia.
Va ser aquí, a Finlàndia, on vaig entendre la famosa dita: «No saps el que tens fins que ho perds». No he perdut casa meva a Espanya, això és clar. Cada cop que torno, la meva família i amics em reben amb els braços oberts, i, per descomptat, amb un plat de pernil i una truita de patata (amb ceba, encara que sé que aquesta elecció em farà guanyar algun enemic). Però mentre sóc a Finlàndia, la meva vida és molt diferent. Això m’ha portat a valorar moltíssim el que abans donava per fet: tenir la família a prop, veure les amigues de tota la vida cada cap de setmana, o gaudir d’una canya improvisada a mig matí amb els teus col·legues. Tot això s’esvaeix quan et mudes a l’altra punta del continent. Fins i tot els costums més senzills canvien: aquí, a la terra dels rens, no hi ha aquestes petites tradicions espanyoles.
No sóc aquí per donar-te la xapa amb la meva història. Te la explico perquè crec que és important ser conscient del que tenim i aprendre a aprofitar-ho mentre podem. Cada matí que t’aixequis, dóna les gràcies: per un nou dia, per poder dir bon dia a la teva mare, al teu pare, a la teva parella o fins i tot al teu gos. Cada detall compta, i de cada petit gest en podem aprendre alguna cosa.
A Finlàndia he après que no cal parlar tot el temps per ser feliç. Tot i això, quan torno a Espanya, gaudeixo moltíssim asseure’m a esmorzar amb la meva mare i passar-me hores parlant amb ella, com si no hi hagués un demà. Això m’omple de felicitat. I ara, et pregunto: què has après aquests darrers anys? Què és el que t’aporta més felicitat?
