Portem camí de fer Història, els espanyols. D’acord amb els últims esdeveniments, un marcià que ens visités i no estigués fanatitzat per sigles polítiques, sense prejudicis ideològics de cap mena, arribaria a la conclusió que un frau milionari al fisc per inventar-se factures per no pagar impostos per beneficis (els sona?) no té més importància. En canvi, que ens assabentem de qui és el defraudador, encara que hagi confessat i se sàpiga des de fa temps la seva identitat, això no es pot tolerar. Posem noms a la història, perquè encara que sembli increïble, l’estem vivint. El nuvi de la superpresidenta Ayuso, “l’esperança blanca” de molts conservadors, es va embutxacar un parell de milions en comissions aprofitant la pandèmia, tot legal encara que amb dubtosa ètica. No en tenia prou amb els substanciosos i ràpids guanys, perquè tampoc no va voler afluixar el que li tocava tributar. El van enxampar “amb el carret del gelat” i per evitar el judici amb escàndol, es va afanyar a confessar i va posar diners sobre la taula per enterrar l’assumpte. Per arrodonir la jugada, el ‘mestre’ MAR (Miguel Ángel Rodríguez) va ordir la mentida que eren els d’Hisenda els que li havien ofert l’acord al consort d’Ayuso. Calia treure ferro al majúscul tripijoc, és clar, i el va filtrar.
Lògicament, el fiscal general de l’Estat va sortir a desmentir la vergonyosa fal·lera del maquiavèl·lic assessor i omnipresent assessor de la presidenta, el seu creador en sentit literal, que li xiuxiueja a l’orella (a la seva col·lecció). En un país mig seriós, l’estrebada d’orelles, la sanció o el que toqui, hauria d’apuntar a aquest mentider que va filtrar la trola a la premsa. Doncs no, l’aparell judicial apunta qui va haver d’aclarir la ‘fake news’. El mateix Rodríguez es presumeix en xarxes socials que si el fiscal s’hi atreveix, anirà “p’avant”. Més barribajero no pot ser. Bé, sí, també va amenaçar per WhatsApp un mitjà de comunicació amb què els “trituraria” i haurien de “tancar”.
La mentida amb què aspiren a asseure a la banqueta el representant màxim del Ministeri Públic és el delicte de revelació de secret… per la privadesa de les dades del nuvi, quan el seu cas i el seu nom portaven ja temps en boca de tots, publicats per tots els mitjans. On era el secret, doncs?
Fa gairebé cinquanta anys que som de democràcia amb desenes o centenars de casos judicials sota secret de sumari, assumptes infinitament més greus per violència, assassinats, terrorisme, abusos sexuals fins i tot, en què s’ha anat informant puntualment passant per l’arc del triomf de facto aquest secret dictat pels jutges. En teoria, l’esperit de la llei estableix que totes les diligències tenen un caràcter opac i només en arribar a judici tot passa a tenir naturalesa pública transparent per a tothom. ¿S’esperen els mitjans de comunicació que algun acusat se sent a la banqueta? Mai, és clar, ens van informant de tot i amb detall.
Doncs res, això canviarà ara per obra i gràcia d’Ayuso, que sembla superar l’Esperit Sant, amb perdó per la blasfèmia. Qui ha gosat fer servir el nom sagrat del defraudador en va? És igual que ni més ni menys que una presidenta autonòmica pugui viure en un habitatge pagat amb diners d’un presumpte desfalc. L’important és preservar-ne l’anonimat.
