En els darrers anys, hem vist la irrupció d’una nova onada de polítics i partits que prometien ser la solució als problemes tradicionals de la política: acabar amb els tripijocs, el malbaratament públic i la corrupció. Figures com Donald Trump, Jair Bolsonaro, Javier Milei, o Santiago Abascal i Alvise Pérez –aquí a Espanya–, juntament amb els seus partits Vox i S’ha acabat la festa, van arribar al panorama polític amb un discurs clar: escombrar amb la vella classe política corrupta i tornar l’estabilitat a les institucions sanejant l’economia i «fent les coses. No obstant, no va passar gaire temps abans que la seva veritable agenda quedés exposada.
Tot i la seva retòrica populista i la seva aparent croada contra la corrupció, molts d’aquests líders han estat ràpidament descoberts com a part del mateix sistema que denunciaven. Es repeteixen els titulars que destapen els seus veritables interessos: enriquir-se a si mateixos i afavorir les seves ‘fosques amistats’. A Espanya, Vox, un partit que es presentava com la salvació davant dels abusos de l’establishment, ha estat notícia per la pujada de sous de gairebé tots els seus representants electes només tocar poder, així com la d’Abascal i altres líders del partit que s’han repartit gairebé 650.000 euros al marge dels seus salaris públics. Això xoca frontalment amb el discurs d’austeritat i responsabilitat que esgrimien en entrar a la política.
D’altra banda, personatges com Alvise Pérez, que s’autoproclamava defensor de la veritat i la justícia i que prometia acabar amb el malbaratament dels polítics –d’aquí el nom del seu partit ‘S’ha acabat la festa’–, s’ha vist embolicat, amb tota mena de detalls, en una trama de finançament il·legal a canvi de futures mesures fiscals mirada de la Fiscalia.
Aquests exemples no són aïllats, titulars com el fet que una alcaldessa de Vox puja el sou a 2.500 euros en un petit poble amb escassos recursos, fins a figures internacionals com Trump o Bolsonaro, que han fet servir els seus càrrecs per a benefici propi, queda clar que aquests suposats ‘outsiders’ són, en molts casos, simples oportunistes.
El més preocupant no és només la manca d’ètica d’aquests personatges, sinó que tot i així aconsegueixen captar una gran quantitat de vots. Tot i les evidències de la seva avarícia i menyspreu pel benestar ciutadà, molts continuen creient que representen la solució als seus problemes, però la realitat mostra que aquests líders només busquen engrossir els comptes, mentre els problemes de la ciutadania queden, una vegada més, relegats a un segon pla.
