Rafa Medina Martínez, escriptor de Castalla, ha estat reconegut amb el 30é Premi de Literatura Eròtica de la Vall d’Albaida per la seua obra Dolça llar, seleccionada entre 39 manuscrits. En aquesta entrevista, Medina comparteix la seua experiència en rebre aquest prestigiós guardó, reflexiona sobre els desafiaments d’escriure en un gènere sovint incomprés i parla del seu compromís amb la llengua valenciana, a més d’oferir detalls sobre el procés creatiu darrere de la seua premiada novel·la.
Com et sents en rebre aquest reconeixement tan prestigiós en la teua terra natal i en un gènere literari que sol estar al marge del convencional?
«La veritat és que sí, és molt emocionant. Jo no havia guanyat mai, només una vegada un premi d’un conte fa uns anys, i aquest ha sigut el primer, diguem-ho així, un poc més gran. I l’emoció és enorme. De fet, havia presentat altres obres, altres contes, en altres concursos, però no havia guanyat mai res. I quan t’endús això, doncs sí, és molt emocionant. L’emoció i la il·lusió són grans. Sempre he dit el mateix: a mi el que més il·lusió em fa és la publicació de l’obra. Sempre havia volgut, sempre havia pensat que si algun dia publicava una novel·la, m’agradaria que fora amb Bromera o amb l’Eclèctica. I, efectivament, així és com he començat. Sí, clar, estic contentíssim, sobretot per la publicació.»
‘Dolça llar’ va ser seleccionada entre 39 manuscrits. Què et va inspirar a escriure aquesta novel·la?
«Jo soc professor de valencià de secundària a l’Institut Fray Ignacio Barrachina d’Ibi. He llegit molt; m’apassiona llegir qualsevol cosa, qualsevol gènere. De més jove, sí que escrivia alguna cosa, però després vaig deixar d’escriure. No va ser fins fa 7 o 8 anys que vaig reprendre l’escriptura amb més ganes. De fa uns anys, vaig pensar: ‘Ara em trobe un poc més segur’, vaig escriure alguna cosa ja pensant en presentar-me a un premi, una novel·la més llarga, a veure què passava’. De fet, també tinc una novel·la ja escrita que he menejat per alguns llocs”.
En línies generals de què tracta l’obra?
L’obra parla de com viuen, o s’han viscut, el sexe i l’amor en diferents generacions d’una mateixa família: des de la iaia, passant pels pares, fins als fills. També hi ha una part important que tracta sobre les noves tecnologies, hi ha converses per WhatsApp, correus electrònics…
Hi ha algun fil personal o vivència que et va impulsar a abordar el tema des d’aquesta perspectiva?
Jo m’imagine que qualsevol persona que escriga et dirà més o menys el mateix, perquè hi ha coses que t’han contat, que t’han passat a tu, que has vist o sentit, i tot això ho vas arreplegant. Tot el que escoltes per ahí ho vas guardant, anotant, et queda al cap i després ho aprofites. Vull dir, coses personals segur que n’hi ha, m’imagine que sí, però sobretot hi ha experiències que has sentit per altres persones: un alumne que t’ha contat alguna cosa, o estàs en una cafeteria escoltant la conversa de la taula del costat i penses, ‘mare meua, aquest!’ I sí, tot això ho arreplegues i després ho juntes.
Com ha influït el teu entorn, tant geogràfic com cultural, en el desenvolupament de l’obra? Està inspirada en Castalla?
“No he posat cap referència explícita, vull dir que el nom de Castalla no apareix, ni hi ha cap referència que identifique un espai concret. Ho he fet conscientment. Però sí que és veritat que, a l’hora d’imaginar els espais, estava pensant en llocs que conec, perquè això ho fa més fàcil. Quan coneixes un espai, el pots descriure millor i moure els personatges amb més facilitat”.
‘Dolça llar’ es publicarà a través d’Edicions Bromera, una editorial compromesa amb la difusió d’obres en valencià. Què significa per a tu escriure en la teua llengua materna?
“A veure, jo escric en valencià i escriuré sempre en valencià, ho tinc clar. És la meua llengua materna, sóc professor de valencià i la defense. Últimament veig que l’ús de la llengua està un poc en declivi. Sóc de l’opinió que, per a evitar que desaparega, som els valencianoparlants els qui hem de fer-la visible. La clau és aquesta: fer-la visible, fer-la visible, i fer-la visible, no amagar-la. I és una tasca que ens pertoca a nosaltres. Per això també escric en valencià”.
Sents que el valencià aporta una cosa especial a la narrativa eròtica?
“Jo crec que no. Vull dir, si el text està ben escrit, si transmet el que tu vols, siga sensibilitat o no, o qualsevol altra cosa que vulgues expressar, crec que això es pot aconseguir igualment, independentment de la llengua: en valencià, castellà, anglés o la que siga. No crec que la llengua en si aporte res en concret a la literatura eròtica”.
Durant el procés d’escriptura, has experimentat dificultats o resistències en narrar unes certes escenes a causa del gènere literari, i has arribat a censurar-te?
“A veure, sí, és un tema un poc delicat. Has de vigilar molt bé com tractes els personatges. No pot haver-hi, per exemple, una relació en què algun dels personatges no estiga totalment conforme, o que s’intuïsca que està coaccionat en alguna situació. Això s’ha d’evitar. Si una de les persones en una relació no està a gust o preferiria estar en un altre lloc, això no ha de reflectir-se en la novel·la, perquè no seria novel·la eròtica. En la novel·la eròtica, els personatges han d’estar implicats i còmodes en la situació que viuen”.