Quan podríem avançar entre tots si ens sortíssim dels nostres ramats, aquells que tenim aquí a l’abast i en què ens integrem voluntàriament i entusiastes, convençuts com a xaiets obedients i sense dir ni piu ni qüestionar-nos res. Quan alguna vegada escolti o llegeixi que retreuen a algú ser sectari, per aquí van els trets. Igual que hi ha ‘tribus urbanes’ (gòtics, hipsters, rapers…), amb les seves estètiques i gustos compartits, idèntics per a tots, ja que també hi ha els corrents polítics, liberals o neoliberals, socialistes-socialdemòcrates, progressistes i algunes més, igualment tots clonats. Perquè la misèria més gran, el comú denominador a tots, radica que ningú se surt del guió: davant de qualsevol notícia, no cal gaire enginy per preveure el que dirà cadascú, des del seu “corral”. Qui ho intenta, es converteix en díscol i sol acabar sol, defenestrat.
Quan veurem un sindicalista, per exemple, reclamar al Govern que les baixes laborals les pagui l’Estat i no l’empresa, des del minut u, llevat que s’hagi originat per un accident de treball o malaltia causada a la feina? Per què la companyia ha d’assumir un problema de salut del treballador? A banda que és de justícia, si no tingués aquesta despesa imprevista podria generar més feina que ara, que sufraga el lloc de treball inactiu i el seu substitut, és a dir, 50% de productivitat sense remei.
I quan veurem un dirigent patronal, també per posar un exemple, denunciar que marques tan glamuroses com Dior o Armani venen fins a 2.700 euros bosses i complements de moda fabricats entre 58 i 90 euros amb mà d’obra esclava, immigrants xinesos en tallers radicats a Itàlia? Igualment, a més de per sentit de la justícia, aturar aquests abusos beneficia la resta de fabricants que operen respectant els drets laborals, per als quals aquestes pràctiques resulten una competència deslleial.
En canvi, totes aquestes versions de la realitat quotidiana es passen sistemàticament pel tamís dels prejudicis i cadascú es fica a la cotilla dels de la seva corda, sense el més mínim esperit crític. La ideologia així és morta, estàtica, immòbil, no evoluciona ni aprèn dels seus errors, no es retroalimenta. Una de les últimes mostres d’aquesta visió tan estereotipada de tot l’han mostrat els dos líders dels nostres partits majoritaris, Pedro Sánchez i Alberto Núñez Feijóo, que s’han fet la foto amb influencers, és clar, afins als seus discursos respectius. En el cas d’un, Pedro Buerbaum, un exponent d’aquest perfil de triomfadors que arenguen milers i milers de joves a no pagar impostos. En fi, només puc proposar-li que es compri un dron i per sortir de casa voli per la finestra sense tocar el carrer ni les carreteres, es pagui la seva assegurança mèdica privada i guàrdia de seguretat per si emmalalteix o li volen robar/atacar… ah, i que ens torni als espanyols els diners que va costar la seva educació -per això li va servir infraestructures que ell utilitza diàriament es financen amb diners de tots. Fins i tot l’Internet que li dóna menjar arriba als seus clients gràcies a fons públics invertits en xarxes de telecomunicacions.
