Les Matemàtiques ens ajuden, directament o indirectament. Sense aquesta precisió i sense càlculs no es podria concebre la nostra vida en un món civilitzat. Ja no sobrevivim en tribus en plena Natura . I, tanmateix, sovint fem servir els números de forma perversa, som presos de les xifres, sobretot quan es tracta de diners i de benefici polític. Tenim dos assumptes de candent actualitat per veure’l. Tant Alberto Núñez Feijóo com Felipe González han coincidit en la seva anàlisi -no és tanta casualitat- sobre la fiscalitat en l’encesa debat sobre el tracte privilegiat per a Catalunya . Modestament, jo fa temps que dic el mateix al meu entorn: tant és en quina caixa comptable posis els teus impostos o els teus deutes públics (estatal o regional), perquè al final paguem entre tots. Aquests dos polítics ho han deixat anar ara per influir en l’opinió pública contra el Govern , òbviament, després de la seva maniobra hàbil Pedro Sánchez d’oferir la condonació del deute a totes les autonomies. I tenen raó el gallec popular? i el sevillà socialista? que perdonar tots aquests milions no deixa de ser un maquillatge comptable, perquè al final la butxaca continua sent la mateixa.
Però precisament per això, perquè apuntar en diferent llibreta el que has de no t’exonera, totes les monsergues que portem mesos i anys suportant sobre el tracte preferent amb el finançament autonòmic, a veure qui plora més, no deixen de ser una pèrdua de temps i una manipulació de les masses. La mentida que ara Puigdemont i abans Pujol o qui fos treu profit, s’esfondra quan es veuen llistes d’espera a Sanitat o la càrrega fiscal més gran per als catalans, com fa molt de temps que passa. Al final, del que es tracta és de cobrir necessitats on existeixin, com un tren decent a Extremadura o inversions contra la despoblació a Castella i Lleó , per posar dos exemples. O habitatges a preu taxat a les macrourbs de Barcelona o Madrid , les àrees teòricament riques. Etcètera, etcètera. En lloc d’això, cada president autonòmic es passa el temps amb la calculadora a la mà per saber si li estan arribant els diners que corresponen o menys que al veí. Patètics tots.
Sempre fent números a la nebulosa. I uns altres que també van adonar de forma vergonyosa, els de Podem . Quan es van assabentar de les primeres denúncies contra Juan Carlos Monedero per presumpte assetjament sexual, el que tocava era apartar-lo de la seva estructura mentre s’aclarien les coses (això ho van fer a mitges i no de manera gaire contundent) i, sobretot, airejar-lo de forma exemplaritzant des del minut 1, el 2016? En canvi, ara la formació morada ja es pot considerar un “partit polític” amb tots els seus ingredients, ja han assolit la “majoria d’edat” i s’han homologat a la resta de sigles de tota la vida, les del bipartidisme. Però en la ruïna, en el càlcul de rèdit polític, a mesurar si explicar la veritat els podia fer mal electoral. Que poc té a veure aquesta estratègia amb aquell esperit originari que va mamar del moviment 15-M dels acampats a la Porta del Sol .
Encara que després les causes judicials -hipotèticament- quedessin en res, que ningú no ho sap, de manera preventiva el polític acusat s’ha d’apartar de l’escena. En comptes d’això, a Podem han jugat la carta de veure si ningú se n’assabentava. Poca ètica. Expliquen les males llengües que la cosa els ha esclatat a les mans per una vendetta dels de Sumar … en destapar-se allò d’ Errejón (un altre que tal balla). En fi, això ja és el menys important. Per cert, que aquest altre cas té un caire lamentable, no només pel ‘pica brava’ : resulta que la seva víctima va firmar un contracte de 30.000 euros amb Mediaset ( Telecinco ) per anar a comptar-hi les seves exclusives. Hi ha traumes i traumes, sembla, i les penes amb pa són menys, no es deia així?
