Espanya va bé. Això diuen. I caldrà creure’ls. Ho diuen mentre Maricarmen , amb 87 anys i després de més de set dècades a sa casa, en surt en una llitera perquè l’han desnonat.
On era l’Estat? Per cobrar està. Per multar també. Per executar una sentència, no falla. Però quan una dona gran ha d’abandonar casa perquè no pot afrontar un lloguer disparat, sembla que l’Estat s’ha anat a prendre un cafè.
El Govern culpa l’oposició. L’oposició culpa el Govern. Uns diuen que els bloquegen les mesures de vivenda; els altres responen que l’Executiu és incapaç de solucionar res. Es llencen els trastos al capdavant i, mentrestant, Maricarmen dorm fora de casa.
Però tranquils. Tot està controlat. Isabel Díaz Ayuso deia aquests dies que «la propietat és sagrada» i que a Madrid «es ve a ser propietari». Magnífic. Només falta un petit detall: amb quin sou?
Perquè comprar un habitatge ja no és a l’abast de bona part dels que treballen. I llogar comença a ser una broma de mal gust. El preu de l’habitatge es dispara, els joves retarden la seua emancipació i els que cobren un salari normal fan comptes per descobrir que, després de pagar el lloguer, queda poc més que respirar.
Espanya va bé, però l’espanyolet corrent va amb l’aigua al coll. Pugen els salaris i, darrere, pugen el lloguer, la compra, la llum, la benzina, l’assegurança, l’escola, la comunitat… Fins i tot l’aire ens cobrarien si trobessin com.
L’habitatge ha esdevingut negoci. Fons, grans propietaris, inversors i compradors estrangers competeixen en un mercat on el ciutadà corrent cada cop pinta menys. I no, els estrangers no en són els culpables de tot. Però tampoc no podem fingir que determinades xifres no existeixen.
Mentrestant, habitatge, sanitat, educació, dependència i serveis públics es converteixen en armes llancívoles. Uns governen. Altres bloquegen. Els de més enllà prometen arreglar-ho quan governin. I el ciutadà espera.
Això no és cap política d’Estat. És política de trinxeres.
Això de Maricarmen ens hauria d’avergonyir. No perquè sigui un cas excepcional, sinó perquè hi ha massa famílies al límit mentre nosaltres ens acostumem a llegir les seues desgràcies com si fossin estadístiques.
Perquè potser algun dia els nostres fills ens pregunten què vam fer mentre treballar no n’hi havia prou per comprar una casa ni per pagar un lloguer.
Els podrem explicar que Espanya anava molt bé.
Ho deien tots.
I mentrestant, Maricarmen sortia en una llitera de sa casa.
