El diari ESCAPARATE presenta aquest divendres 6 de novembre Ibi, memòria d’una època, un llibre excepcional que recupera, a través de l’objectiu de José Huertas Sáez, la vida, el treball, els carrers, les festes i la gent d’Ibi entre el 1950 i el 1970. Més d’un centenar de fotografies, moltes d’elles inèdites, que ens conviden a redescobrir.
La presentació comença a les 20 hores al Centre Social Carme Garrigós, El llibre es posarà a la venda a quioscos i llibreries a partir del 13 de novembre.
José Huertas Sáez va néixer a San Miguel de Salinas (Alacant) el 1922 però va venir a Ibi amb els seus pares durant la primera emigració per construir el ferrocarril Alcoi-Alacant que va quedar després en un projecte malaguanyat; però ja teníem la família Huertas-Sáez integrada a Ibi.
Els durs anys 40 el van enxampar a Ibi i fins i tot es va enrolar a la campanya de Rússia amb la Divisió Blava amb els seus amics de colla, i allà va fer els seus primers passos fotogràfics. Va treballar a Payá Hnos. però seguia tenint afició a la fotografia, que a l’Ibi d’aquells anys no era un negoci massa rumbós ja que no hi havia diners més que per a aliment de boca i el més imprescindible en qüestió de vestuari familiar i llum elèctrica.
Quan el seu mestre Victoriano Moltó va deixar la fotografia artística i professional (casaments, batejos i comunions en estudi i en directe) Huertas va recollir el testimoni, els estris de feina, la raquítica clientela i els ensenyaments tècnics tant de presa d’imatges com de laboratori necessari per a la tasca professional com a fotògraf.
En aquell Ibi, la gent no estava per a despeses inútils i només es feien fotografies per a esdeveniments molt rellevants com les comunions, les noces, els matrimonis i les oficials per al carnet de conduir o el DNI. Ningú del vulgo comú tenia càmera fotogràfica ni se n’anava de viatge de plaer, això era una cosa pròpia de rics ociosos pel que Huertas s’afanyava en el seu estudi per guanyar-se la vida fent fotografia social per al personal que volia recordar algun esdeveniment i fotografia industrial per a les empreses que necessitaven fotografies per als seus catàlegs. Tot i sempre en blanc i negre, per als clients més exigents i pagadors es podien retocar fotografies en color a mà amb anilines però, la immensa majoria, eren fotografies blanc-i-negres revelades per Huertas al mateix laboratori que tenia a casa.
José Huertas, fruit de la seua època, comprava pel·lícula en llaunes i de pas universal (35 mms.) ja que li sortia així més barata la pel·lícula que comprar-la en rodets de 36 o 24 unitats.
Tallava la pel·lícula i ixia de casa a guanyar-se la vida retratant casaments, comunions, festes de carrer, romeries com la de Sant Pasqual, desfilades de Moros i Cristians o encàrrecs municipals d’inauguracions de carrers i obres públiques. Si complert l’encàrrec li quedava pel·lícula a la màquina, Huertas, fill dels seus temps, no la desaprofitava i fotografiava allò que li cridava l’atenció del poble i de la seva gent, que solia ser-ho tot. D’aquesta manera, les fotografies més interessants solien ser les deixalles o els buits entre reportatges pagats. Aquestes deixalles de tempta solen les millors fotografies ja que són tal com veia el fotògraf les realitats més recòndites i menys comercials del poble. I així des dels anys 50 fins als anys 80 del segle passat.
La seva obra s’està desvetllant gràcies al zel del seu fill August que positiva i filtra l’immens llegat fotogràfic del seu pare, l’immens llegat d’allò mai cobrat pel fotògraf, de l’immens “deixalla de tempta” en procés de desvetllament, desvetllat ja o que, potser, mai no sigui desvetllat i que, potser i per desgràcia, es desperta.
Es farà el que es puga i haja de portar a la llum tot l’Ibi que va poder fotografiar Huertas al llarg de la vida professional, que és molt Ibi.
