Per Vicent Cerdà
Servidors meus, aneu i repartiu els regals a tots els xiquets i xiquetes d’Ibi!
La figura d’un home vestit de groc i amb la cara pintada d’un color negre que brilla encara més que la roba que duu, micròfon en mà, pronuncia estes mateixes paraules ahí, davant meu, al carrer enfosquit pels llums apagats enmig la nit. Tot d’una, des de la segona filera, perquè soc un poc més major, per damunt dels cabets dels meus cosins i la meua germana, veig un muntó de gent pintada de negre, com aquell home al mig del carrer, s’alcen i escapen corrent (anys més tard m’adonaré que, en realitat, no van tan ràpid) i giren en direcció cap al Patronat. En eixe moment, sent el cor pres al pit, ben amunt.
L’escena que acabe de descriure, la porte gravada en la memòria. Un quadre que es repeteix màgicament cada cinc de gener des de que tinc memòria. Són les sensacions a flor de pell i l’enyor d’eixos instants que ens fan sentir-nos durant un parell d’hores xiquets i xiquetes de nou.
Quan creixes comences a vore i apreciar el valor indispensable de tot el personal voluntari que ajuda els Reixos amb la logística i el desplegament del seu pas per Ibi.
Hi ha, però, altres coses que també et criden l’atenció. Ja des de l’any passat em va xocar l’absència pràcticament total del valencià en tot l’acte. Enguany vaig parar atenció: la cavalcada va començar amb un «Bona nit xiquetes i xiquets…», la resta, tot en castellà.
La meua consciència de xiquet, que havia activat per gaudir de l’espectacle, em va dir: «Per què els parlen als Reixos en castellà? No era que venien d’Orient? El castellà no ve més bé de l’oest, o siga, la direcció contrària d’on venen Ses Majestats?».
Però a més a més, en un moment donat de l’acte, el narrador diu, en referència als Reixos: unos reyes extranjeros de cultura desconocida. Si no sabem d’on venen, i els volem acollir amb tots els honors que es mereixen en tant que reis i mags, per què no els rebem amb la calidesa i l’encís de la llengua mare d’Ibi, i que d’eixa manera es pugueren sentir ben emparats en el seu perillós trajecte entre el palau d’Herodes i el Naixement. Si ells ens duen tot el que tenen, oferim-los tot el valor del nostre poble.
Al cap i a la fi, allò que ens porten els Reixos és estima, amor. I si férem per estimar allò que fa a Ibi ser el que és? Aixina, i només aixina, podrem transmetre als Reixos i al seu sèquit reial l’agraïment que, com a poble, sentim per la il·lusió infinita que ens porten cada cinc de gener.