El valor que dóna Vicente Sanjuán a la seva obra Ibi, abans i ara resideix -entre altres continguts per al cavall dels seus paisans- que aquestes fotografies “documenten com vivien els ibencs de l’època”, durant aquella transformació notable quan es va triplicar la població en pocs anys des d’uns 7.000 a més de 20.000 habitants.
Temps durs en què temporalment no feia temps ni dotar aquelles habitatges edificats amb celeritat per l’arribada de famílies treballadores d’altres parts d’Espanya amb les infraestructures bàsiques. Ni, per descomptat, a asfaltar. “Veiem un carrer com si fos un poblat de pioners de l’Oest nord-americà , amb un terra de terra batuda que es convertia en fang després de la lluvia, hi ha poques antenes de televisió i poca il·luminació, sense voreres per a vianants”, relata l’autor al text que acompanya la foto del carrer Espronceda.
Un arbre plantat al mig del carrer Les Eres o una font valuosa (perquè mules, rucs i cavalleries abeuressin després de pujar l’empinada costa del Ravalet) reflecteixin la també dura realitat del transport d’una època rural en què no s’obria la revolució industrial del juguet.
Aquell monumental sortidor d’aigua es va traslladar i segueix a la Glorieta d’Espanya quan es va retirar de la via cèntrica i obstruïa el pas dels automòbils, dels quals fins aleshores n’hi havia molt pocs a Ibi.
«Vindran famílies en què a vegades els parells seguiran treballant al camp, que era el que coneixien i ja es veien grans per entrar a les fàbriques, mentre que els fills sí que es guanyaven la vida a la indústria», descriu Sanjuán, sobre aquella dualitat temporal, mentre observa una de les imatges en blanc i negre, d’un home de mitjana edat estirant.
Com a reflexió general, Sanjuán subratlla l’aportació al coneixement de la història local i la sociologia dels iberuts que proporciona aquesta recopilació fonamentalment gràfica, tot i que comentada i explicada pàgina a pàgina: “És perquè la gent sàpiga que el poble, tal com el coneixem avui, no ve de la res”.
Sobre com li va sorgir la idea, aquest editor i filòsof recorda que durant un viatge va veure un llibre similar que combinava igualment imatges antigues amb actuals de Venècia, una de les ciutats més visitades del món. En el cas més modest des del punt de vista turístic d’Ibi, la seva motivació parteix de difondre un treball diferent i original, inèdit fins ara, del qual se sol publicar a edicions locals.
Racons inidentificables avui
No ha resultat fàcil, a banda de poder comptar amb les fotografies i seleccionar-les, per les dificultats per trobar actualment fins i tot la perspectiva d’abans, en algunes carrers, com s’ha transformat l’espai.
Com a anècdotes, un veí no ha deixat fer la foto a Enric J. Fuster des de casa per aconseguir una perspectiva més realista d’avui, per guardar gelosament la privadesa de casa seva, i s’han hagut de rechazar algunes imatges d’època per no aconseguir ubicar-la amb exactitud, sense testimonis orals que poguessin ajudar a aclarir.
En definitiva, un recorregut visual de més d’un segle, des del 1892 -data de l’estampa més antiga, a la plaça de l’Església- fins al 2025, amb un mapa urbà plens de buits que s’han anat emplenant en poques dècades, sobretot els anys 60 i 70 del segle passat.
