La rajola sempre serà un negoci, més encara en un lloc com Espanya amb espais tan agradables per viure com la nostra costa mediterrània de clima assolellat i temperat tot l’any. Estem predestinats a convertir-nos -ja ho som- en dormitori de jubilats europeus i fa anys que Alacant és la província d’Espanya amb més operacions de compravenda d’habitatges a estrangers. Aquest puixant negoci no hi ha mesura governamental que el freni (ni falta que fa), per més intents benintencionats que hi hagi, és la llei de la demanda al nostre sistema de lliuremercat. Això té efectes en els preus d’adquisició per a la resta de la població local i també per als lloguers. Ni la línia intervencionista d’intentar posar topalls a l’arrendament en zones “tensionades”, com intenta ara el Govern, amb l’única complicitat de Catalunya, perquè les autonomies del PP boicotejaran per sistema qualsevol plantejament de Pedro Sánchez, ni la política liberal de posar tot el terra al mercat edificable amb un urbanisme sense control en què qualsevol era promotor, en temps va servir de molt. Al final, es va enfonsar l’especulació inherent al capitalisme ia la cobdícia que tenim a l’ADN humà i vam acabar en una bombolla immobiliària autodestructora.
Ara que per fi n’han sortit alguns al carrer per aixecar la veu en manifestacions inevitables pel problema de l’habitatge, el més greu que patim des que no hi ha terrorisme -ni pandèmia, és clar-, el factor que més condiciona (per pitjor) la vida de la majoria, perquè asfixia l’economia domèstica i converteix en paper mullat qualsevol millora salarial o laboral, toca afrontar sí. Tot i que en ple boom del totxo i la crisi hi havia centenars de milers de pisos i cases buides, i no per això van baixar els preus, com es podia esperar segons la lògica d’oferta-demanda, no queda altra que edificar per garantir un dret fonamental i universal. L’Estat ha d’instaurar una normativa nova i aplicable a tot el territori sense excepcions, que no pugui dependre de quin partit governa a cada regió o ajuntament. Les competències d’habitatge han de quedar al marge de partidismes i s’han de legislar de noves al Congrés, amb mecanismes excepcionals com l’expropiació forçosa allà on no quedi cap altra opció. Per qüestions de manca despai als centres urbans, haurien de construir-se barris a les perifèries i aprofitar perquè comptin amb àmplies zones verdes i serveis a costa dun aprofitament menor del sòl. No es tracta de fer negoci. En definitiva, un parc públic d’habitatges com s’està prometent ara mateix, permanent i que cobreixi totes les sol·licituds, res de sorteigs d’unes quantes VPO com fins avui.
I als centres de les ciutats, cal limitar o posar fi al descontrol dels apartaments turístics: l’allotjament ha d’estar en mans professionals, d’hotels, no aquesta distorsió que qualsevol propietari individual explota a preus desorbitats el seu pis, molt menys les grans companyies que compren múltiples habitatges o els insaciables ‘fons voltor’. Aquests dos fronts d’acció no seran fàcils, però no per dificultats tècniques -a la Xina van construir hospitals durant uns dies durant la pandèmia- ja que amb mòduls prefabricats es pot edificar amb molta rapidesa. L’obstacle principal sorgirà del propi negoci del totxo, un lobby molt poderós a les grans esferes, a més de la legió de rendistes particulars.
El Govern que afronti aquestes noves receptes probablement no guanyi les eleccions, llevat que la conscienciació sobre el bé col·lectiu prevalgui sobre la conveniència individualista.
