Tristesa em produeix veure un artista amb el talent de Nacho Cano, artífex del grup de pop espanyol segurament més internacional i una mina de cançons memorables que serien universals si s’haguessin compost en anglès, ara a la picota pel que té tota la pinta de ser una fallada. Potser greu això ja ho dirà la investigació en marxa, però sense una intencionalitat per fer el mal. Malauradament, temo que es tracta d’un dels mals més humans del nostre temps: fer negoci per sobre de les teves possibilitats. Com que altres també recorren a mà d’obra barata per fer més rendible l’espectacle, per què no aprofitaré jo també? Alguna cosa així devia pensar el germà jove dels Mecano, autor entre altres temes del genial ‘La fallada positiva’, que podria atribuir-se ara a la seva relliscada de contractar amb arranjaments uns joves mexicans com a “becaris”… Fa olor de nyap. És una fallada gens positiva. Des del país on hi ha més hispanoparlants al món –cent milions, el doble que nosaltres, els orgullosos ‘gallecs’ de La Mare Pàtria– han destapat aquest presumpte tripijoc: van becar tres estudiants, mentre que a l’espectacle ‘Malinche’ hi havia 17 empleats en pràctiques. Bé, és un dir, perquè pel que sembla “cobraven” uns cinc-cents euros.
Cano s’ha justificat que ells “ballaven perquè volien”. Gairebé sembla un acudit d’Arévalo, de l’estil d’aquell que van enxampar amb drogues quan havia dit que transportava “pinso per als pollastres”, i en destapar-se la seva partida, es va justificar amb “… bé, jo li dono als pollastres i, si no se’l mengen, ho venc”. Tots tenim dret a buscar-nos la vida i aquest artista que ha entrat amb honor a la història de la música per la seva capacitat creativa de melodies enganxoses podria haver demanat disculpes, esmenar el desgavell i regularitzar la situació laboral de la seva plantilla. L’origen del seu conflicte, com sol passar en aquests casos, ve de la denúncia d’algun empleat o empleada regustat i ressentit, “conflictiva” ha dit el músic. Però ell no pot perdre els papers gemegant amb què hi ha una conspiració en contra seva de “policies estalinistes” i suggerir que el Govern està darrere pel fet que ell “no és comunista, ni d’esquerres, perquè no és tonto”. Agents bolivarians i confabulats per aturar-lo, això no li cap al cap ni al guionista més esbojarrat d’una pel·lícula de sèrie B.
L’ha d’haver afectat el sentit comú aquesta relació tan afectuosa amb la presidenta madrilenya Isabel Díaz Ayuso, que li va concedir una Gran Medalla, que molt més que posar-li un pis, el deixaria muntar una piràmide gegant per al seu tinglado escènic, i després van estar junts de vacances paradisíaques. Vullgues o no, aquest bon rotllet amb les ocurrències a la rebotiga de Miguel Ángel Rodríguez… Al final, acabes fent el ridícul. Una pena. Torna a escriure les teves pròpies lletres de cançons i no escoltis segons quines amistats perilloses.
