No havia passat mai i és un fet insòlit: el CIMO i la Santa Cecilia en un concert. No com a bandes separades, amb repertori distint, sinó juntes, les dos a l’uníson interpretant la mateixa música i dirigides per Carlos Esteve Domenech. Cent seixanta músics dels dos pobles germans!
Fou els divendres 10 i 17 de juliol, a l’aire lliure. Primer a Onil, presentat pel matrimoni Salu i el Maño i després a Castalla mantingut pel periodista Luis Mira, famós presentador del programa de televisió Valencians pel Món en À Punt. Aquest repte musical difícil i costós, ha posat en solfa novament la convivència i germanor de què som capaços els pobles i les bandes. No me’n puc estar, de dissimular-ne, la il·lusió, l’expectativa, el goig… que m’atraparen des de l’inici: les dos bandes, les dos “famílies”, els “dos pobles” en un comboi xulíssim. No solament exhibit a la vista de tothom en les dos actuacions, sinó també en els nombrosos assajos conjunts, a porta tancada, en què músics i músiques, mestres i companys, professionals i amateurs, joves i majors… hem anat compartint faristol i partitures, interpretacions i ritmes, palmades i moviments corporals, divertint-nos, descobrint-nos, enriquint-nos mútuament amb la visita cada setmana a la seu de la banda veïna.
La posada en escena fou espectacular, amb la participació com a solistes de professionals de referència de cada poble: el trombonista Ximo Vicedo i el trompetista Fernando Timoneda, que ens delectaren amb virtuosisme acompanyats per aquesta doble banda. I el repertori fou tan exigent com festiu, trepidant i de gran intensitat, amb Bolívar d’Eric Cook, plena de color que ens descobrí les múltiples possibilitats del trombó; Fandango, brillant composició de Joseph Turrin basada en els elements rítmics i sincopats d’aquesta dansa. Agraïment especial tingué Libertadores, una magnífica, immensa i misteriosa peça que embadalí el nombrós públic amb textures sonores que evocaven la selva amazònica. I Paconchita, també d’Òscar Navarro, enèrgica i vital que des dels ritmes llatins va creant sonoritats singulars arrelades a la terra. Entremig, una sarsuela, La Boda de Luis Alonso, del mestre J. Giménez amb l’acompanyament lluminós de Paqui, Flori, Pilar, Bienve i Mari Amparo que repicaven contentes les castanyoles entre les estrelles. Hi hagué també música representativa de la Foia: la Jota del Castellut, magistralment interpretada per Toni Bibiana i el Fandango d’Onil, cantat per César Garcia. I la Malaguenya de Barxeta, amb els espectaculars David Leal i Isaac Verdú a les dolçaines. Què més en volíeu?
Val la pena dir-ho: aquest “primer concert conjunt”, per la significança i el valor, ha sigut especial, memorable, únic… ja que simbòlicament testimonia la convivència harmònica entre dos pobles, “distints” o “semblants”, “pròxims” o “llunyans”, i ha deixat ressonant enlaire que les picabaralles bufaneres, aquells comentaris malafolles d’antany que exhibien els vanitosos -castelluts o colivencs- enervats d’orgull per furgar en la ferida de les crítiques barroeres, han quedat silenciats, almenys metafòricament, a través de la batuta d’un director.
Ben mirat, aquesta unió “entre veïns” mostra una al·legoria excepcional que, si bé sembla una vel·leïtat, esdevé una necessitat a escala global, tal com va el món d’ara. Les dos bandes, de bona voluntat i enllaçant les ànimes a través dels instruments, hem demostrat que amb cooperació i estima, i des del respecte mutu, “els pobles” vivim millor al tros de terra compartit i que, quan ens portem bé, tothom n’aconseguim els mateixos guanys. Ço és: la felicitat, la prosperitat, la satisfacció i l’alegria compartida, comuna, enfortida… ací i allà. Hi ha res més valuós que aquesta convivència? Tant de bo mandataris, poderosos i polítics assumiren aquest principi d’humanitat. Falta ens fa, posar fil a l’agulla, perquè l’olla està que bull en aquesta societat hiperconnectada de xarxes socials que ens assetgen amb discursos d’odi, amb comentaris manipulats que pretenen polaritzar-nos i que s’escampen amb viralitat per a benefici d’uns pocs i perjudici de molts. Que tinguen com a exemple les convivències musicals, artístiques, culturals com la que hem forjat a Castalla i Onil. Així s’aconseguixen les coses grans i boniques. És un privilegi haver viscut esta experiència, haver vibrat en cada peça. Sentir la música dins i brindar-la, comprovar que amb instruments aconseguim commoure i relluir finalment en actuacions fascinants és tot un goig personal.
Encara que hi hagué broma al tradicional oratge colivenc en festes, que simpàticament referí el presentador castellut, atrevint-se fins i tot a entrevistar amb espontaneïtat alguns components perquè manifestaren sensacions, tot i aquesta puntadeta, dic, encolomada als d’Onil, que va encendre rialletes de castelluts, la convivència i la fraternitat no s’ha vist tacada. Al contrari, s’han reforçat llaços recíprocs, i aquestes bromes no van passar de ser més que una simpàtica mostra d’afecte entre els pobles. Forma part de la condició humana estimar-se també amb humor, sense cinisme, com ho va manifestar Luís al micròfon, —convé deixar-ho clar— amb estima i gràcia.
Cal tindre-ho en compte: enaltir les excel·lències pròpies i menysprear les del proïsme, per altivesa i xuleria, no porta enlloc. I tot i que de segur que restaran “graciosos” que alcen la cresta com a galls devanits manifestant barroerament qualsevol bajanada burlesca i menyspreable, no els seguiu el joc i referiu-los, per bé de la pau i la convivència, el cordial ambient que vos estic relatant i que tal com van manifestar al final el públic, caldria repetir. Tant de bo amb la cultura, la música i les bandes poguérem contribuir a un món més pacífic. Així faríem pobles contentíssims, agraïts i meravellats per la grandesa de la música, per la sonoritat de tants instruments i cordes acoblades, per l’esforç demostrat de 160 músics i el treball d’un mestre que es va deixar mig braç marcant tants compassos irregulars i esforçant-se a arrossegar una percussió i un tempo que era un repte excepcional. Aquesta col·laboració musical ens ha magnificat en ple estiu la màgia de la vida.
Gràcies a tots i totes els que ho heu fet possible: ens quedarà gravat en lletres d’or al cor i a la memòria dels qui ho vam viure en els dos pobles.
