Quan encara estic corprés per l’emoció intensa que he viscut fa unes hores, alguna cosa del meu endins m’aboca a expressar amb paraules el privilegi d’haver participat, en directe, en una vetlada musical inoblidable. Una nit que quedarà gravada en la memòria col·lectiva de tots els qui la vam presenciar. A saber: la soprano castelluda, María Vidal -actualment resident a Florència, formant-se- ens va oferir una actuació espectacular dissabte 19 de juliol al costat de l’Agrupació Musical Santa Cecília de Castalla, dirigida magistralment per Carlos Esteve.
Coses de la sort, jo era justament al seu darrere i vaig poder observar-la i escoltar-la molt a prop i… què us diré? Per a la cantant, sens dubte, devia ser una actuació molt íntima: eixir a l’escenari del seu poble, amb el cor bategant amb una barreja d’emoció i responsabilitat, i veure totes aquelles cares familiars -avis, pares, oncles, germans, cosins…- en primera fila, la devia aclaparar. Només aparéixer, la vaig poder veure respirar profundament, abans de la primera nota, com en un ritual. Llavors es girà i connectàrem les mirades, en un gest d’afirmació que degué prendre com que la banda, la seua gent de la Santa Cecília, estàvem amb ella, sòlids com una roca. A partir d’ací va començar la música i es llançà a cantar…
Les seues modulacions, d’una calidesa i una finor excepcionals, vellutades i sedoses en els pianos, potents i brolladores en els forts, van omplir cada racó de l’espai amb un encant sorprenent. Era un miratge? Des de la banda no en donàvem crèdit, des del públic ningú badava, com si volguérem atrapar el temps en l’ànima i quedar-nos suspesament en aquell calderó sublim de bellesa i sensacions indesxifrables.
Puc dir que des del primer acord, aquesta soprano -gran protagonista de la nit- va aconseguir crear una sinèrgia especial, fruit de la seua elegant presència escènica i una veu prodigiosa que ens va estremir. Res del món no devia omplir tant d’orgull els seus iaios, ja majors. Des d’on jo era, vaig poder comprovar que restaven hipnòtics, feliços i fascinats, amb els ulls humits i el somriure estés, veient-se allà aquella neta seua que de menuda degué cantussejar-los per casa. Mai dels mais – tan sols per algun vídeo que els havien mostrat els fills- l’havien escoltada en directe i tan a dins, ni havien vibrat tant en sentir-la a arribar a aquelles notes impossibles, que projectava amb una facilitat increïble, com si la veu no tinguera límits. Mai dels mais no l’havien contemplada tan ben plantada i amb aquella presència magnètica… Cada ària, cada sarsuela que va interpretar ens va commoure per l’expressivitat regalada, posant-nos la pell arrissada, la carn de gallina i les estrelles als ulls. Maria Vidal no sols cantava; contava històries, pintava paisatges, evocava sentiments i ens va transportar a la meravella, brindant-nos el bàlsam pur del cant a través de Puccini, Verdi, Chapí… alçant la seua copa per la festa de la vida, que és La Traviata. Estic convençut que tot el públic ho degué experimentar així mateix, per tal com fluïen els comentaris i les emocions al final de l’actuació.
Des de dins, l’Agrupació Sta. Cecília, teníem un gran repte que vam empomar gustosament feia uns mesos. I… què us diré? Havíem d’estar a l’alçada del moment, i per això el nostre director, des de la tarima estant, va anar marcant-nos peça rere peça amb l’expressivitat deliciosa a què ens té acostumats. I així, seguint la seua batuta compassada, pinzellada a pinzellada, un ull a la soprano, l’altre a l’Agrupació -genial, mestre Carlos! – anàvem encertant les notes, endevinant el caràcter, ajustant el tempo, perfilant la sonoritat, variant el volum, precisant les entrades… I és que havíem d’oferir a l’estrella un acompanyament lluminós, sostindre-li l’enlluernadora veu, injectar-li la harmonia en la mirada, bressolar-li el cor, obrir-li la nit de bat a bat, eixamplar-li l’espurna del somriure i regar la flor vermella amb el líquid original de l’encís.
I el resultat global va ser impecable: la banda vam saber embolicar delicadament cada gest seu i cada sospir, amb uns solistes connectats de ple i uns músics que navegàvem embadalits i enganxats al timbre i a l’equilibri sonor de l’àngel. Què us diré…? Vam esclatar, com sempre, per teixir un tapís sonor riquíssim i vibrant, estremidor i bell, delicat i precís. Un entorn musical que anava evolucionant, que ressonava i acariciava una veu solista que s’enlairava i voleiava com un cigne al cel.
El punt culminant, que la jove presentadora va insinuar molt a propòsit i encertadament, afegint-hi tota l’expectativa d’una sorpresa provocadora per a la gent castelluda, va ser la interpretació final, «Pel carrer de les Tronetes…» La Jota del Castellut, tan significativa, tan arrelada, esdevingut himne popular de la població, va ressonar per les serres de la Foia, acompanyada de Bienve Llorens a les castanyoles, que repicava amb netedat i gràcia cada cobla i tornada de la Jota. La vaig observar com tancava els ulls un instant i com inspirava la flaire del moment… Una part de l’ànima de Maria es degué connectar amb l’ànima del poble. Aquella peça, que deu haver cantat tantes vegades en la intimitat, de sobte li degué prendre una nova vida en la seua veu, i estic segur que va sentir una comunió amb les seues arrels. Va acabar per captivar-nos plenament i tots vam experimentar aqueixa meravella que només tenen les primeres vegades i la màgia del directe. Si ens faltava una última versió de la nostra Jota del Castellut, ja la tenim ací, per a la posteritat, amb la veu lírica de Maria Vidal i l’arranjament per a banda de David Leal, una dimensió que mai no havíem explorat. Escoltar-la va ser com redescobrir una part de la nostra pròpia identitat, però elevada a allò sublim. Era la jota de sempre, però amb una nova brillantor.
Com a bis, María ens va interpretar «O mio Babbino«. Estava pletòrica i sentint-se part d’aquesta festa, va brindar amb el públic amb cada nota. Era la culminació perfecta, l’eufòria compartida que es fonia en un aplaudiment tronador, un ovació final espectacular, impressionant, fascinant, genial…tal com eren alguns dels qualificatius que el sentit reflex d’un poble entregat i agraït ens feia arribar als protagonistes del concert: a una Agrupació Musical que continua enriquint el panorama cultural de la comarca i a una paisana que va mostrar-nos un talent prometedor.
Aquest esdeveniment mereix ser recordat i celebrat pel compromís, la qualitat i la meravella. Des de la banda Santa Cecilia, des de Castalla, li desitgem tota la sort del món a la nostra Maria Vidal, perquè puga aconseguir fer realitat els seus somnis. Anit, ja en va complir un.
Enhorabona, ARTISTA: ens sentim ben orgullosos i emocionats per haver-nos regalat una actuació tan preciosa. Com ho va expressar ma mare: «va ser diví!».