Ibi parla valencià… també a les seues festes

“És que sempre és el mateix, l’any passat ja va ser un fracàs i enguany continuen igual”. Comentaris com aquest, escrits a Facebook després de fer-se públic el cartell amb Itaca Band, Naina i Primavera Valenciana, mostren que una part del veïnat viu qualsevol proposta en valencià com una provocació. No és sols qüestió de gustos: és la incomoditat davant de la pròpia identitat.

Ibi ha sigut històricament un poble valencianoparlant. La Foia de Castalla i l’Alcoià han sigut un bressol constant de música en valencià, amb bandes que han projectat aquesta terra més enllà de les nostres comarques. Reduir ara la presència d’esta música a una “imposició catalanista” és desfigurar la realitat. De fet, Itaca Band té un repertori ampli en castellà, i la mateixa programació cultural d’Ibi ha comptat amb propostes ben diverses. A més, parlem de concerts gratuïts, oberts a tothom i integrats dins dels actes musicals previs a les festes. On està, doncs, la imposició?

El mateix passa amb els correfocs: una tradició arrelada que alguns rebutgen amb arguments semblants. El patró es repeteix: el problema no és el foc ni la música, sinó el valencià. És valencianofòbia disfressada d’opinió cultural. No és casualitat que allà on apareixen expressions populars en valencià, siga en l’escenari, en la plaça o en el carrer, sempre hi haja veus que es queixen que “no toca” o “no agrada a tots”. Però, què és una festa si no la suma de tradicions compartides?

Cal recordar que la música en valencià no és un invent dels últims anys. Des dels temps de la cançó popular fins a l’efervescència dels grups de rock i ska en els noranta i els dos mil, el valencià ha sigut un vehicle d’expressió col·lectiva i un senyal de modernitat cultural. En aquesta mateixa comarca, hem vist nàixer formacions que han tingut projecció en l’escena musical del país, demostrant que el nostre territori no sols és terra de festes, sinó també de creativitat i compromís.

Això no significa que no es puga millorar. Al contrari: seria enriquidor donar més espai a les bandes d’Ibi que mantenen viva l’escena pròpia, com Badana, The Ubangi Stomp, Malditeria, One Three One, Tara, Conflicto o La Poesía. Grups que representen generacions diferents i que, des de l’àmbit local, han aportat identitat i orgull al poble. Apostar per la música en valencià no és incompatible amb donar suport al talent d’ací; ben al contrari, reforçaria la connexió amb el públic i arrodoniria una programació més plural i representativa.

Les festes són molt més que un calendari d’activitats: són el mirall del poble. Quan es critica la música en valencià o es posa en dubte el valor dels correfocs, en realitat es qüestiona la mateixa essència d’Ibi. Perquè Ibi ha parlat valencià sempre, l’ha transmés de generació en generació i ha sabut expressar-se amb la música pròpia. Fer-la sonar hui no és cap provocació: és fer justícia i donar continuïtat a una identitat que no s’ha d’amagar.

Per això, el debat real no és si agraden més o menys aquests concerts. El debat és si Ibi està disposada a reconéixer-se tal com és: un poble amb història, amb llengua pròpia i amb capacitat per projectar-la sense complexos. Perquè la cultura no és una imposició, és un patrimoni col·lectiu. I si hui el valencià ompli la plaça amb música gratuïta i oberta a tothom, el que estem celebrant no és només un concert: estem celebrant que Ibi continua sent fidel a la seua història i al seu futur.