Per Aitana Gandia, regidora del Grup Municipal Som Ibi

Avore qui em mana a mi clavar-me en “camisa d’onze vares”...Seria més còmode i tranquil
per a mi estar callaeta i tindre content a tot el món.
Parlar de condicions laborals és un tema tabú, i més en Ibi. Un assumpte intocable. El
capitalisme. A quin preu paguem la faena? L’economia és un pilar fundamental del poble,
esta roda productivament compensa, però i socialment?

En la pràctica no pots dir que no, no pots posar límits, no pots queixar-te, perquè seràs
assenyalat. Inclòs castigat. “Damunt que estic donant-te faena...Hauries de donar les
gràcies”. Hi ha oportunitats laborals...però a qualsevol preu?
Estic farta d’escoltar bufits quan alguns es dignen a parlar de que tenim massa drets
laborals i exigim més. Damunt que es paga lo justetet justetet, per a continuar creant
beneficis, més producció, més beneficis. Més temporalitat, més producció bestial, més 24h
en marxa les màquines, més precarietat. Una evolució econòmica mai podrà anar de la mà
de pitjor condicions laborals. Si no tenim en compte als nostre treballadors ni els cuidem,
arribarà un moment on la corda es trencarà. Si volem que Ibi no siga un poble dormitori,
anem a contribuir a l’equilibri econòmic i social.

Ens plenem tots i totes la boca de parlar de la “gran fábrica”, però aii mare, la realitat que hi
ha baix del ròtul és ben distinta. Evidentment no tots són iguals, i menys mal, però com
quasi tot en esta vida, paguen “justos per pecadors”. Hi ha suficient control de les
condicions laborals actualment?

Ara sí, els treballadors hem d’assumir la nostra responsabilitat individual en esta roda. Hem
perdut lluites perquè ens hem acomodat. Som queixiques de bar, de boqueta. Ens hem
acostumat a acatxar el cap. Obviament, el sistema juga amb la por, amb la faena que ens
dona de menjar. Tenim una força que considerem perduda, perquè com tenim moltes coses
a perdre, més val estar callades no vaja a ser pitjor. Ni parlem d'associacionisme, perquè
això ens assenyala, ens demana un compromís que no tots estan disposats. Però jo no vinc
ací de salvapatries, perquè jo soc sols una, però sense tu, que estas dia a dia al peu del
canó, et dic que si no lluites per allò que creus, res canvia. Ells guanyen.

El problema que parlem no és sols per part de la patronal, perquè la legislació (que fem les
administracions públiques) està feta per a que estiga tot “atado y bien atado”, i lluitar contra
això és difícil. Serà legal, però no just. Qui realment hauria de tindre “la sartén por el
mango”? Clar, una cosa és la teoria, altra la realitat.