Per Faina L. Bethencourt, graduada en Filosofía
Sartre i de Beauvoir debateren extensament entre la relació entre la llibertat humana i si les circumstàncies la limiten o no. Actualment vivim sota els diversos lemes de coaching centrats en la creença en una mateixa per a tindre èxit, afirmant que qui ho aconsegueix ha estat perquè hi ha posat voluntat, no s’ha rendit i s’ha superat a si mateix. És a dir, que aquests missatges del coaching acaben responsabilitzant únicament a qui suporta la situació. Si vius en la misèria, és perquè no t’has esforçat suficient.
La visió de Sartre, salvades les distàncies amb el coaching pel rigor filosòfic, era semblant: l’ésser humà és infinitament lliure, per tant, pot fer de la seua vida el que desitge amb les seues circumstàncies. És a dir, que l’esclau ho és perquè no ha triat ser lliure. En canvi, de Beauvoir va filar més prim. Per a ella, l’ésser humà és infinitament lliure, sí, però les circumstàncies (tant altres éssers humans, com les condicions materials) limiten la capacitat humana de crear projectes vitals. És a dir, que la responsabilitat de què l’esclau estiga esclavitzat recau tant en l’amo que l’ha oprimit i restringit, així com en l’esclau que encara no s’ha mobilitzat per desfer-se’n.
El que jo em pregunte és per què triomfa a la nostra societat la visió de Sartre, la del coaching que únicament responsabilitza l’individu i mai als opressors? Supose que a la ideologia neoliberal, als mercats i a les persones que realment tenen el poder econòmic els interessa mantenir-nos en l’angoixa paralitzadora de què mereixem el que tenim per no eixir de la maleïda zona de confort (siga el que siga això). Però a sobre, vivim en una societat emocionalment tirànica que ens obliga constantment a sentir i expressar únicament alegria. Per contra, la por, la ràbia i la tristesa són emocions condemnades i qui les expresse rebrà el judici de ser vulnerable o dèbil. Tanmateix, aquestes emocions, ben gestionades i mai fora de control, són necessàries per a avaluar la situació social en què vivim, ser conscient de les amenaces que el capitalisme i el neoliberalisme causen sobre nosaltres i poder mobilitzar-nos per aconseguir més igualtat, solidaritat i justícia social.
Ara bé, responsabilitzar-nos de les cadenes que tenen els diferents col·lectius oprimits enfrontar i assenyalar el monstre que les anella fa por. I podríem aferrar-nos a aquelles paraules tan boniques que li deia en Apokalypto el cap de la tribu al seu fill després d’haver vist als supervivents d’altra tribu que havia sigut arrasada: “la por és una malaltia, s’insereix en l’ànima de qualsevol que lluita amb ella, ja ha contaminat la teua pau. No et vaig criar per a viure amb por, extrau-lo del teu cor i no el portes a l’aldea”. Doncs semblen paraules encisadores, però al cap de dos dies la tribu del pare i el fill va ser arrasada per l’amenaça que havien vist als ulls dels transeünts del bosc. La por, la ràbia i la tristesa tenen la seua funció. El que haguera passat amb la tribu si amb la por hagueren avaluat com combatre o fugir de l’amenaça ens toca imaginar-ho.