Per José Vicente Verdú
Els iberuts no hem estat molt acurats a l'hora de conservar el nostre patrimoni arquitectònic i la prova està en què avui dia amb prou feines queda alguna casa emblemàtica en el casc antic, miraculosament salvada de la piqueta i, possiblement, per a disgust dels seus propietaris. Així s'explica que arribés a Regidor d'Urbanisme, de infaust record, algú que afirmava: “A Ibi no hi ha casc antic, hi ha casc vell”. Malgrat tot, hi ha excepcions, com les tres ermites, l'antic dipòsit d'aigua o el Molí de Paper, del que vull parlar en aquesta col·laboració.
Durant dècades hem anat assistint a un procés de degeneració del Molí, entre la impotència i la indignació. La desídia dels seus propietaris i el vandalisme van convertir en enderroc un conjunt de béns patrimonials d'indubtable valor, mobles inclusivament. L'edifici és una icona paisatgística inconfusible, però ningú movia un dit fins que un grup de joves compromesos amb la nostra cultura i tradicions va iniciar una campanya de sensibilització. El que semblava una utopia es va fer realitat quan, finalment, l'Ajuntament va tancar un acord amb la propietat i el Molí ha passat a ser un bé municipal.
Dimarts passat, en el mateix saló del Centre Social Polivalent que un dia es va omplir d'iberuts sensibilitzats pel Col·lectiu Saginosa (va ser el 14 d'octubre de 2011), va tenir lloc la presentació del Pla Director per a la conservació i posada en valor del Molí de Paper, un rigorós treball que pretén ser la guia del que es pot i no es pot fer a l'edifici. Els representants de Saginosa, amb indubtable legitimitat en aquesta qüestió, entenen que l'Ajuntament ha de promoure un procés participatiu en el qual els iberuts puguen decidir sobre els usos futurs, una cosa que la majoria de partits polítics portaran als seus propers programes electorals.
Personalment, considere que el Molí no es pot estudiar com un element aïllat, sinó com una peça d'un gran i complex puzle que comença en el Barranc dels Molins i del que també formen part les hortes aterrassades, els murs de pedra seca, les sèquies o les basses. El concepte de “patrimoni” ha evolucionat al llarg de la història i en aquests moments no s'entén com una cosa estàtica o purament cultural, sinó transversal i interdisciplinària, que abasta la història, l'urbanisme, la cultura, l'art la indústria i la societat. Una de les mostres d'èxit col·lectiu d'un grup social és aconseguir una transició modèlica entre el nucli urbà i l'entorn. És una assignatura pendent a Ibi.
Propose que demanem als nostres representants polítics els canvis urbanístics necessaris per protegir el que queda d'aquesta part d'Hortes Majors i de la infraestructura hidràulica que va constituir en el seu moment una peça clau en la subsistència dels nostres avantpassats.