Per Faina L. Vicedo, graduada en Filosofia
És un dia qualsevol i pose la ràdio. Sona el nou programa d’À Punt: “Una habitació pròpia”. El nom del programa al·ludeix a l’assaig Una habitació pròpia de Wolf en el qual reivindicava la necessitat d’un espai privat i tranquil per a les dones perquè pogueren crear i empoderar-se, per això, hi analitzen obres literàries importants i les relacionen amb temes actuals i socials. Eixe dia, el programa de ràdio el dediquen a l’obra de Gabriel García Márquez: Cent anys de solitud. Durant l’anàlisi literari reprodueixen una entrevista del Gabo on explica que va escriure la novel·la en 18 mesos tancat a una habitació. En eixe moment em fascine, però, alhora, també em qüestione: com va poder sobreviure aquells 18 mesos? L’entrevista continua i el mateix Márquez ens ho explica: “entonces cuando yo vi que Cien años de soledad venía y que no la paraba nadie, le dije a Mercedes: ‘tú te haces cargo de este asunto’, y ella, por supuesto, no lo pensó dos veces”.
Mercedes era la dona de Gabo, l’home que va guanyar un premi Nobel de literatura. Mercedes no va guanyar cap premi Nobel, ni tampoc tenia una habitació pròpia. El que ella tenia era la càrrega familiar d’aconseguir diners, de criar els fills, de netejar la casa, dels queviures i de cuinar, de passar a màquina textos del Gabo, d’enfrontar al llogater que li demanava els diners endarrerits de la casa... en fi, d’ocupar-se de ese asunto. Podríem dir que aquesta feina, invisible però imprescindible, gràcies a la qual va poder sobreviure Márquez a la seua habitació pròpia va quedar a l’ombra. Però ens equivocaríem perquè molts articles veneren i enalteixen i comenten (a vegades en to anecdòtic) l’esforç, la cura, el treball, la paciència que, com a dona, va haver de fer Mercedes.
La paciència, diuen, és la qualitat de suportar amb resignació les penes, els infortunis les ofenses i els treballs. I jo em pregunte: hem de venerar un heroi literari oblidant que va ser capaç de sotmetre la seua dona i els seus fills a penúries, que es va desentendre de la seua tasca laboral i familiar, a canvi d’obtenir la glòria literària? Hem d’enaltir el rol de dona que se sotmet i accepta els mals i els infortunis patriarcals sense reaccionar?
Són preguntes que com a exercici de responsabilitat social ens hem de plantejar. La resposta que els hi donem són personals, socials, polítiques, legals, etc. Però depenent de com hi contestem, estarem afavorint uns rols de gènere que permeten o no la conciliació familiar: un dret de la ciutadania necessari per a garantir la igualtat entre homes i dones, que consisteix en el repartiment equitatiu de les tasques de la vida familiar entre els/les membres responsables de la família perquè es desenvolupen laboralment, personalment o creativament en igualtat de condicions.
Acaba el programa de ràdio, i a la meua habitació pròpia ressonen entre les parets el versos de Suavemente de JazzWoman: “poco hombre, deja sola a su mujer con los hijos y se cuelga el Nobel. Y no, y no, y no. No les vamos a dejar”.