Se’ns n’ha anat un altre fundador de l’Onix: el tio Tomàs. Un més de la llista de tíos que vaig acumulant en la memòria a còpia de complir anys i panys! Se n’ha anat somrient, tranquil, satisfetíssim d’haver deixat bon planter musical, una vida honesta i un grapat de bones amistats en el llarg camí que va recórrer amb intensitat, diversió i regalant estima. Amb eixe tarannà agradable, confiat, pròxim i rialler, que el feu gran persona...

El tío Tomàs es va formar en el CIMO, pels anys cinquanta-tants. I degué passar-s’ho pipa en aquella joventut de poble ateses les anècdotes que li agradava recordar sovint i d’acord a les fotografies en blanc i negre en què apareix. Més avant va fundar l’Agrupació Musical Onix, juntament a la colla del tío Poma, l’Arrossero, Salvaor, Genariet, i els amics de Camp de Mirra, Beneixama o la Canyà, alguns dels quals també han anat deixant-nos...

Constant, voluntarós i valent, el Tío Tomàs era d’aquelles persones que van haver d’aprendre  la lliçó de la vida a base de treballar-se-la i, com era normal entre els seus coetanis, va acceptar humilment les limitacions amb una visió optimista de l’inexorable pas del temps, sense resignar-se a l’apatia ni al pessimisme, al contrari: entreveia sempre la part positiva, i amb les seues maneres planeres i rialleres sabia captar una il·lusió alliberadora, encomanadissa i tranquil·la. No  sabia dir a res que no:  si calia agafar els timbals, ella n’era el primer dispost; si la comparsa amb qui feia tracte volia dolçaines, el tío Tomàs ens engrescava i acabàvem tocant les xaramites enmig de l’Entrà d’Alcoi, per exemple...

En moltes ocasions ens va fer de pare. No tenia més remei: per la dècada dels huitanta-tants (llavors jo tenia 16 o 17 anys) li tocava fer-se’n responsable, perquè ell era el motor, la gasolina i l’organització de la banda Onix, qui feia les contrates, muntava el grup, ens preparava els papers, repartia les carpetes, posava el cotxe, buscava indumentària per a la banda, carregava el bombo i venia a Castalla ben de nit a la matinada per endur-se’ns a la diana d’Alcoi... Recorde ara quan marxàvem a tocar a València per falles, a reforçar la banda d’Antella, dins el seu peculiar Citroën. I a allà a les terres de la manxa, a Almansa... Ens hi quedàvem a dormir tres o quatre dies, amb les seues corresponents revetles nocturnes, desfilades, eixides de missa, ofrenes, processons, retretes i alardos... Tomàs havia d’estar sempre davant i darrere nostre, per evitar que ens adormírem, o que ens en passàrem de beure, o que ens allargàrem massa i férem tard a qualsevol acte. Llavors no hi havia mòbils i li demanàvem eixir de marxa i confiava amb nosaltres, i a l’endemà, el pobre, ens havia d’alçar a diana, empentant-nos dels matalassos i tenint més santa paciència que un beneit, perquè volíem esprémer fins a l’últim segon de son i feia res que ens havíem gitat... Ens espavilava, ens sermonejava per obligació sense maldat, amb la ironia de la ressaca, ens preparava un bon cafè que ens posava les piles i ens animava perquè gaudírem amb la seua companyia i la de Poma i els altres companys, que ja llavors podien passar per iaios nostres. Capficat amb el quefer d’horaris i guions, de recorreguts i actes, el recorde sempre content i benhumorat. Per això el tinguérem amb tanta estima.

Amb ell vaig descobrir moltes de les primeres festes de fadrí, com les d’Onil quan tocàvem amb els Estudiants. L’Onix n’era la banda oficial i les festes era llavors el millor que vivíem. Per aquells temps vaig tindre l’honor i el goig de preparar, assajar i estrenar al seu costat en un Arranc el Tercer Centenario, dirigit per Salvador, pasdoble que anys a venir es convertiria en l’Himne de festes colivenques. Recorde especialment una anècdota que vaig tindre la immensa sort de viure amb ell, per casualitat: el descobriment del pasdoble “José Luís Valero”, tot just fa trenta anys.  Estant en unes festes, crec que era a Antella, el seu compositor, José Teruel Vidal, ens convidà a  acompanyar-lo al cotxe i hi va posar una cinta de casset que, amb un enregistrament molt casolà, reproduïa un pasdoble fester. Quan va acabar la cinta, el mestre ens va fer saber que era  l’última creació que havia acabat de compondre feia no res i davant de mi li va lliurar al tío Tomàs les partitures fotocopiades de tots els instruments en exclusiva per a l’Onix. Al cap de pocs anys es  convertiria en un dels pasdobles més cèlebres i interpretats fins a l’actualitat en totes les nostres festes i va ser gràcies a l’amistat que tenia Tomàs amb el senyor Teruel que l’Onix va rebre l’obra en primícia.  Mira que n’estava, de cofoi i orgullós, sempre que ho recordàvem: ho celebràvem com un tresor enorme!

Gràcies, tío Tomàs, allà on estigues, per haver sabut comprendre’ns quan tocava, per haver-nos tret de casa i haver-nos fet viure tantes i tantes anècdotes al teu costat, a Imma, a Manoli, a la Lusa... Tu ens vas espavilar com a músics i ens vas ensenyar la germanor de la banda. Quants bons moments de conversa i de xistes! Mira que t’encantava contar-ne i riure amb aquella alegria que sempre ens regalaves. Gràcies tío Tomàs, per aquell paper de pare que ens vas fer sense enfadar-te més del compte i vetlant perquè la banda complira amb aquelles gents de la Manxa que ens oferien tota l’amabilitat, ens obrien les cases, ens pagaven i ens convidaven a tornar-hi. Quina bona sintonia tenies amb aquells festers! Vas connectar totalment amb aquelles dones que ens feien el dinar, amb aquells comparsistes que ens rebien amb els braços oberts: Ya están aquí los del pueblo de las muñecas y los artistas! Solien repetir-nos cada maig, quan hi arribavèm amb els macutos i els instruments, perquè tu ja els havies fet la lliçó: Somos del pueblo de las muñecas y los artistas: Onil...! Y llegamos recién acabadas nuestras fiestas, cansados però con ganas de hacerles la juerga a ustedes. Espero que sepan disculparnos los errores...! I amb la gràcia innata que tenies, et guanyaves de seguida l’estima i l’hospitalitat d’aquella bona gent. Ho vàrem passar genial amb tu!

Els últims anys el veia només a la llarga, per festes d’Onil i Castalla i sempre fèiem una xarradeta. M’alegrava escoltar-lo. I cada 22 d’abril, agarrava la trompeta i eixia al caliu de la foguera de davant sa casa per tocar envoltat de veïns i xicons. A Castalla fou l’última vegada que el vaig trobar. El dia l’Ofrena, solia seure davant la cafeteria Argentina per veure passar les bandes, saludar els tants músics que coneixia i aplaudir les esquadres, i jo, cada any, me l’anava a trobar allí abans d’arrancar el desfile, i em feia un colp amb ell i l’abraçava. I em contava com estava d’il·lusionat en la carrera musical del seu net Marcos, a qui va dur al conservatori, li va regalar la trompeta i li va inculcar l’estima per la música amb molta il·lusió.  M’encantava escoltar-lo contar amb orgull com aquest li havia dedicat la seua primera marxa mora, “Hamàs”, que significa El Entusiasta, i li l’havia regalada en un concert i ell quasi plorà d’emoció... Sempre el trobava al mateix lloc, veient l’ofrena, el tío Tomàs, el trompeta, amb la seua mirada cristal·lina, serena, honesta, campetxana, entusiasta...

Ara segur que està fent embocadura tal com feia en la cova que tenia al camp assajant notes llargues, corxeres i semicorxeres, afinacions i textures, picats i lligats i tota la caterva d’exercicis que la seua paciència el féu bon músic i gran persona. I de segur que el seu somriure, la seua franquesa, la valuosíssima gràcia natural que escampava encara em vindrà a buscar quan vaja tocant en l’Onix. I sempre el recordaré en sentir el pasdoble Jose Luís Valero, i el trobaré saludant-me des d’alguna vorera, amb el seu càlid esguard, i allà on vaja contaré aquella revelació, aquella il·lusió que li va fer rebre un pasdoble de les mans del compositor dins d’un cotxe. Aquella senzillesa li va arribar tant a dins l’ànima que els ulls li van brillar per sempre més des d’aquell dia...