Per Carles Durà, director de CFPA d'Ibi (en nom de tota la UMI)
Silenci acollidor a la sala de butaques. Última preparació del faristol, control de partitura, mà a la butxaca d’on trau un mocador amb què s’eixuga la suor que li regalima, càlida, disfrutada, extrema... des del front. Les interpretacions de “Festive Overture”, “Rivieren Cyclus”, “Màgic Overture”... han fet el seu efecte i hi ha deixat l’auditori agraït i admirat.
Arriba el darrer moment. Revisa de llampec cada músic, cada corda instrumental, cada educand a qui ha arreplegat... cercant una connexió i gratitud sincera. Sap que és l’última. L’ha triada ell, conscient i decididament, per a esta ocasió especial que ara li aplega.
Alça els braços dispost. Encara algun sorollet del públic, una darrera tossida... s’atura. Els llums a mitja foscor dibuixen la sala d’una calidesa agradable i minúscula. Dins del cap no li deixen de ballar insistentment tot d’imatges i vivències dels últims sis anys, una cortina d’estampes calidoscòpiques d’assajos, concerts, desfilades, certàmens, partitures, acords i intervals... que ara se li esclaten en un instant immens... Sap que és l’última i la vol a foc calent al seu cor. Torna a mirar-se la banda, olora tranquil·lament el silenci, aspira un glop potent d’oxigen, apunta la batuta al cel i tanca els ulls... Llest a conquerir la glòria.
L’exuberància de l’obra empresona les emocions de tots els iberuts assistents. Devorak irromp amb la seua Simfonia del Nou Món, un adagio trist i melangiós que ressona amb les veus marcials de les trompes. És un concert que intueix colossal. La banda sona plena, sublim, èpica, s’hi ha deixat la pell i l’ha treballada perquè siga així, flexible, delicada, polivalent, afinada. Els clarinets augmenten amb el ritme la velocitat del moviment. Però ell no vol córrer, vol assaborir tota la gamma de matisos emocionals, íntimament, pausadament, gustosament. Perquè sap que és l’última. La va triar expressament.
I els músics el seguim estremits per l’emoció que ens embolcalla. Des del faristol mestre, Andrés va acaronant cada compàs de cada moviment i obri l’ànima a la dansa dels misteris, al diàleg dels instruments: ara l’oboé, després la flauta, ara els clarinets amb suavitat, adés les trompetes més sensuals... I amb els dos braços estesos i la seua colossal figura va alçant la Unió Musical per escampar una sonata única. És el seu acomiadament. Ho sap des de fa mesos i vol deixar la seua empremta brillant.
Amb l’allegro s’aboca de ple a l’emoció. Tanca els ulls i es deixa portar per la màgia, fa rodar la batuta altiva, segura, relluent, orgullosa... En un rampell arronsa els muscles i s’ajup per marcar el piano súbito que donarà pas a la coda final. La melodia principal de la simfonia engloba els últims compassos, emmarcats pels timbals que Devorak va somniar. I és aleshores quan el veig abraçar com mai les notes, bressolar cada temps, intentant empresonar este clímax amb una delicadesa pregona i sentidíssima. Deu estar traspassant la meravella, em dic, mentre intente no perdre el curs de la partitura. És el moment de la seua meravella final. Andrés culmina la seua direcció i es deixa dur per les mans que volen, mans de vida, mans de món, mans que enlairen lliurement la música solemne i magistral en un suavíssim calderó que ell mateix voldria marcar infinit. Acaba la peça, clou els ulls, esbufega amb força, baixa del cadafal i saluda orgullós.
El públic trenca en aplaudiments efusius, fervents, enèrgics. Les llàgrimes rodolen per moltes cares i l’emotivitat per l’acomiadament està a flor de pell. El president, J Luís Guillem “Macareno” en nom de tots els membres li dedica unes paraules de gratitud i reconeixement, una gratitud compartida per tants anys de dedicació a la banda del poble. I li fa lliurament d’un obsequi amb les dates d’inici i final d’un treball constant i eficient que ha fet al poble. Ha estat un privilegi haver comptat amb la seua mestria.
Moltes gràcies, director, mestre, company, músic i amic Andrés, per haver-nos donat tanta música i tanta lliçó. Com tu vas dir: nosaltres no estem en la banda d’Ibi; tu has fet que nosaltres siguem la banda d’Ibi. I amb aquesta frase volem reivindicar una cosa que ens sembla justa i necessària: amb tu hem crescut com a banda i hem aprés a viure la música amb una àmplia gamma de matisos que ens han ajudat a entendre-la i expressar-la molt millor. Comencem una nova etapa plena d’il·lusions renovades i d’experiències futures. Que aquest nou viatge ens siga venturós. Per molts anys i moltes gràcies, mestre Andrés.