Per Faina L. Vicedo Bethencourt, graduada en Filosofia
Ataca’t la camisa perquè si no, et refredaràs. Després, ajuda’m a posar la flassada sobre el llit i, en acabant, encetarem una barra de pa per a berenar pa amb oli i xocolata. Podria semblar una frase del C1 o C2 de valencià per a comprovar el nostre nivell de lèxic. Però, ben al contrari, són les paraules d’una benvolguda iaia, una dona criada i morta a Ibi que mai va estudiar valencià a l’escola. Com és possible que persones, que no s’educaren en una escola en valencià, foren capaces d’absorbir moltes més paraules valencianes del seu context més immediat que nosaltres? Malauradament, per una reducció de l’ús social del valencià a la nostra localitat.
Llavors, en aquesta tessitura, qui anuncia la pèrdua progressiva del valencià al seu entorn més pròxim, elabora arguments de contingut pragmàtic sobre el coneixement d’aquesta llengua: que ser bilingüe augmenta la capacitat d’aprendre’n altres com l’anglés o que el valencià pot servir de pont per a estudiar altres idiomes com el francès o l’italià. Tots arguments ben certs i vàlids, però que són incapaços d’amagar una realitat trista: no perdem només una llengua, sinó també l’arrelament cap a una cultura d’un poble, perquè només trobem interés a endinsar-nos en l’idioma valencià si n’extraiem un benefici material.
En aquesta línia, també hi haurà qui òmpliga el pit al pensar que el valencià no és una llengua digna d’eixir de l’àmbit del folklore, raó per la qual no cal incentivar polítiques per a recuperar-lo i normalitzar-lo. Tot, com si aquest idioma no haguera sigut capaç de donar les eines lèxiques i gramaticals a autors valencians com Joanot Martorell per a escriure el Tirant lo Blanch, obra que va estar considerada per Cervantes com “el millor llibre del món”. No obstant això, tal volta, aquesta actitud cap a la llengua pròpia és la d’una època en què, al si d’un idioma com el castellà, en què es va forjar una de les millors obres com El Quixot, sembla que no hi tinguem mots suficients per a expressar allò que en diuen: crush, fake, hate, hater. La globalització i les xarxes tenen conseqüències, també, roïnes com la incapacitat sociolingüística d’usar un lèxic propi per a descriure el nou univers social i tecnològic. Des de la perifèria i com a parlants de llengües minoritzades podríem començar a veure alarmes en aquesta conducta lingüística que està a l’alça.
Tanmateix, una de les coses més importants és la implicació dels ajuntaments en aquesta situació. Quines són, exactament, les accions que ha dut a terme l’Ajuntament d’Ibi per acomplir les seus pròpies funcions de: “promoure l'ús social del valencià i l'exercici dels drets lingüístics dels usuaris de la llengua”, “realitzar activitats que fomenten l'ús del valencià en àmbits específics com esports, comerç, joventut, temps lliure, associacions cíviques, etc.”? Fins ara, tenim l’evidència d’una reducció de l’ús sociolingüístic del valencià al nostre poble, fet que posa de manifest determinada inacció per part de les nostres institucions locals i que manifesta, igual que fa 40 anys, que encara “el valencià és una llengua postergada. Que la volen acorralar al reducte folklòric.”
Molt ben dit, des de la nostra reduïda associació intentem recordar eixa identitat, així el Teix programa activitats on cada vegada hi ha menys públic, però malgrat la primera reacció decebedora, no deixa d'encoratjar-nos per a la següent