A una xarrada sobre la visibilitat de les dones en la música, tres dones van comentar les seues experiències com a músics i les desigualtats que havien patit al llarg de la seua carrera musical. El més comentat va ser la falta de visibilitat d’aquells grups que estaven formats per dones, i sobretot que tingueren un discurs feminista. Un ponent, que era gestor cultural, va justificar l’absència de dones als escenaris explicant que no hi havia tants grups bons de dones i que costava molt trobar artistes amb un discurs feminista i amb una qualitat musical com podia ser Rosalia. Que al cap i a la fi, no hi havia una mà invisible que determinara açò.
Després de la xarrada, la cançó “Pienso en tu mirá” de Rosalia va vindre al meu pensament perquè m’havia causat moltes contradiccions. Aquesta s’havia analitzat com un al·legat feminista i una forma de resistència contra els cels i la possessió com una manera d’estimar. No obstant això, el missatge feminista del seu videoclip s’ha de desxifrar, i la lletra, pel seu compte, només transmet una perpetuació de les relacions tòxiques. Doncs, amb el seu “me da miedo cuando sales sonriendo pa’ la calle porque todos pueden ver los hoyuelitos que te salen” podem sentir una identificació amb eixe sentiment que hem tingut quan hem sentit gelosia, però no ens dóna eines per identificar altres formes d’establir relacions sexoafectives sanes. A més, la seua lletra no qüestiona per què acabem les dones en aquest tipus de relacions. Per altra banda, com assenyala M. Morales en un article(Pienso en tu mirá o cómo seguir reproduciendo estereotipos sobre la violencia machista) el videoclip de Rosalia mostra la violència de gènere com si ocorregués únicament en la classe obrera.
En sí, la cançó no combat la causa de la violència de gènere i la llibertat per poder pensar en noves formes d’estimar més sanes soles la podem trobar quan identifiquem i qüestionem els models tòxics que ens han ensenyat, i proposem alternatives. Per això, com rapeja Sombra, necessitem dones que “ante el monstruo se enfrentan”: La Otra, Sombra Alor, Ketekalles, Tríbade, Machete en boca, Anna Tijoux, JazzWoman, entre moltes altres. Grups pocs visibles amb gran potencial musical i que estan innovant i fusionant estils com el rap, el trap, el reggaeton, el flamenc. Dones que utilitzen la música per crear consciència i assenyalar al sistema capitalista i heteropatriarcal com el causant de les desigualtats de gènere i LGTBI+.
Que el discurs de Rosalia triomfe no és una cosa fortuïta, perquè quan el gestor cultural afirmava que no hi ha una mà invisible que determine quines dones triomfen a l’escenari s’equivocava: sí que existeix i s’anomena heteropatriarcat. Si el discurs de Rosalia té èxit, és perquè no molesta, intenta adaptar-se a la nova onada feminista, però no qüestiona l’arrel del problema. Per això, si volem referents musicals que siguen vehicles de la lluita feminista els haurem de buscar (o crear), perquè hi ha, i perquè com afirma Tremenda Jauria “yo decido qué canto y qué bailo”.