Per L. Vicedo, graduada en Filosofia
Vivim temps convulsos i podríem dir que quasi distòpics, malauradament, i així ens ho transmeten els mitjans de comunicació. Noves guerres i calamitats humanes s’inicien al món, el canvi climàtic avança i una crisi de valors, propiciada, en gran part, per la implementació tecnològica, ens inunda. Habitem una societat on es considera un home d’èxit social aquell com Jeff Bezos qui, enmig d’una crisi pandèmica i de l’agreujament del canvi climàtic, decideix anar a l’espai uns 11 minuts per a satisfer un somni. Un propietari d’una empresa amb unes polítiques que van propiciar la mort de sis treballadors per impedir-los abandonar el seu lloc de feina amb l’amenaça d’acomiadar-los si ho feien durant l’alarma d’un tornado. I clar, enmig d’aquest panorama costa imaginar futurs que generen expectativa vital.
Com a conseqüència, la nostra salut mental s’ha vist afectada i s’ha posat de manifest la incapacitat del sistema sanitari per a atendre una qüestió de vital importància. Ara bé, la reivindicació d’una millor atenció sanitària de la salut mental és necessària, però insuficient. El tractament de la salut mental s’ha d’abordar, imprescindiblement, des d’una perspectiva que analitze com la precarietat laboral i la incertesa per les poques garanties d’estabilitat econòmica, no permeten que les persones puguen desenvolupar-se. I que, per tant, pose el focus en la necessitat de millorar les condicions materials de la població perquè puga realitzar els seus projectes vitals.
En aquest sentit, hauríem d’esmentar Chris Small, un extreballador de l’empresa de Bezos, qui, després de mesos de lluita amb la resta dels seus companys, ha format el primer sindicat d’Amazon per a millorar les seues condicions laborals. Però, per què els mitjans de comunicació no ens han bombardejat amb imatges sobre com un home, pràcticament soles amb el seu enginy i la seua capacitat de lluita ha aconseguit formar un sindicat contra una de les majors empreses del món, tot enmig d’una pandèmia? En La doctrina del xoc s’analitza com diferents sistemes polítics aprofiten per a fer retallades econòmiques en l’àmbit social en moments durant els quals la població té poca capacitat de reacció per la gravetat dels esdeveniments que estan succeint (guerres, catàstrofes naturals, crisis econòmiques). I clar, tal volta una notícia com la de Small no interessa a les persones que es beneficien de l’actual sistema per si ens impulsara a creure fermament que hi ha possibilitats de millora social.
En sí, allò que aproxima la nostra realitat a una distopia és la incapacitat generalitzada de pensar utòpicament, però també el fet de creure que els problemes de salut mental són trets aïllats d’una societat precària en l’àmbit laboral i en valors humans. És cert que les utopies són quasi irrealitzables, nogensmenys també és veritat que unes condicions materials determinades són indispensables per a tindre una bona salut mental, i que les que ara tenim eren una utopia per a molts paisans que vivien en societats molt més distòpiques però que, així i tot, tenien clar que “también será posible que esa hermosa mañana ni tú, ni yo, ni el otro la lleguemos a ver, pero habrá que forzarla para que pueda ser”.