Loli Pérez i Miguel Ángel Ruiz són un matrimoni d'Onil que tenen sis persones ucraïneses d'acollida a casa seua. Es tracta de Marianna Nikitenko i els seus tres fills, dos bessons de tres anys, el seu marit, i un altre familiar.
Marianna i la seua família (al seu marit el van deixar eixir per ser pare de família nombrosa) van arribar a Onil el 18 de març, després d'un viatge de molts dies des de la seua ciutat Irpín, d'on van eixir amb cotxe cap a la frontera de Polònia. Segons explica, el viatge fins a Polònia va durar deu dies i, després, van estar tres dies més al camp de refugiats. Aquí ja van saber que el seu destí seria Onil, per la iniciativa particular de voluntaris que han posat en marxa al municipi Cristóbal Simón i Javier Navas amb l'ajuda de les seues parelles, totes dues d'origen ucraïnès.
De Polònia, segueix explicant Marianna, va eixir tota la família en un autobús en què viatjaven unes 50 persones i, finalment, després de tres dies més de viatge, van arribar al seu destí.
Ara, després de dos mesos a Onil , Marianna comenta que «té una vida perfecta», gràcies a la família d'acollida i als molts amics que ha conegut.
Els amfitrions treballen fora de casa i Marianna s'ocupa de la cuina i la neteja . El seu fill gran, de 12 anys, ha estat escolaritzat al primer curs de l'ESO de l'IES La Creueta i compta amb una professora de suport, encara que és a l'aula amb la resta dels seus companys.
El seu marit ha pogut començar a treballar en una empresa d'Onil perquè «tots ja tenim el nostre NIE (nombre d'identitat d'estranger)» i, tres dies a la setmana acudeixen al centre social que s'ha improvisat a l'antic bar La Bolera, on estudien espanyol.
Marianna comenta que ara «cal esperar que acabe la guerra i, després, veurem».
Poc abans de veure's obligats a fugir del seu país, Marianna i el seu marit Denis s'havien comprat una casa i l'havien reformat del tot. «Ara casa nostra està ocupada per gent que s'hi refugia. Ho sabem perquè ens ho han explicat alguns veïns».
Irpín és una de les localitats més devastades per la guerra, ja que es troba a només 14 quilòmetres de l'aeroport «un dels objectius que primer van bombardejar les tropes russes», recorda . La seua mare i la seua germana s'han quedat al camp de refugiats de Polònia, on la seua mare ha trobat feina.
Loli i Miguel Ángel l'acompanyen en aquesta entrevista. Ells són una de les quinze famílies d'acollida que hi ha ara mateix al municipi colivenc, coordinades per Cristóbal Simón i Javier Navas, a través d'aquesta xarxa particular de voluntaris creada quan va esclatar la guerra a Ucraïna.
Loli és propietària d'un bar a Onil, té una filla de 22 anys, i arran de convertir-se en família d'acollida està rebent moltes mostres de suport i solidaritat per part dels seus clients i veïns, «ens porten menjar, roba i, fins i tot, també diners». Tot i això, es mostra molt crítica amb l'Ajuntament «perquè no hem rebut cap ajuda de la seua part».
Assegura que obrir les portes de casa seua a aquesta família «és el millor que hem fet mai, perquè ens estan donant una lliçó de vida».
En una altra de les famílies d'acollida d'Onil viu Olga amb la seua filla Daria, de 12 anys.
Olga va arribar al municipi el 29 d'abril, en plena celebració de les festes de Moros i Cristians i la seua filla li va donar temps a eixir en una desfilada.
Totes dues van eixir de Kíev el 5 de març i tenien clar que volien venir a Espanya, concretament a Mutxamel, on es trobava ja la seua germana i el nebot. El viatge, relata Olga, «va ser molt llarg». D'Ucraïna a Romania, després Hongria i, d'aquí, amb avió a Madrid. Des de la capital les van traslladar a la capital de la província, on hi ha un dels centres d'acollida de refugiats, i des d'allà va aconseguir contactar i retrobar-se amb la germana. Tot i això, no s'ha pogut quedar, «perquè ella viu a casa d'una amiga i només té una habitació».
La xarxa de voluntaris de Javier els va oferir la possibilitat de traslladar-se a Onil i ser acollits per una família, amb un fill i una filla, d'edats semblants a les de Daria.
Ara, explica, «estem molt bé, molt feliços», però no pot reprimir les llàgrimes quan recorda el seu país «perquè allà s'ha quedat el meu marit. Estic molt preocupada, però, de moment, sabem que estan bé». Quan la guerra s'acabe i la situació millore, Olga té clar que vol tornar al seu país. Tot i així, se sent molt agraïda per tot el suport que està rebent a Espanya.
Kateryna i els seus dos fills són a Onil des del 14 d'abril. La propietària de l'antic bar La Bolera els ha prestat un pis, on viuen tots tres i afirma que «estic molt feliç i molt agraïda».
Els seus fills ja van a l'escola i comenta que hi ha una gran preocupació al centre perquè s'hi integren plenament.
Kateryna va poder escapar de la seua ciutat Mykolaiv quan va esclatar la guerra, perquè la seua màxima preocupació era la seguretat dels seus fills, explica, però el seu marit continua allà i amb ell parla diàriament. Rep ajuda econòmica des del seu país però està buscant feina, perquè també té la seua documentació en regla.
Encara que li agradaria dedicar-se professionalment a la seua feina, ha comprovat que «els meus diplomes en Dret i Biologia no es convaliden aquí», comenta.
Bonitas y tiernas imagenes, espero de corazón que esten muy bien aqui dentro de lo que cabe. Hay que quedarse con las cosas positivas y esta sin duda es una de ellas.