A prop de cinc milions de ciutadans ucraïnesos van haver d'eixir fugint del seu país, ara fa just un any, per posar-se fora de perill de la guerra que acabava d'esclatar i uns quants d'aquests refugiats van arribar fins a aquesta comarca, animats per altres compatriotes, establerts principalment a Ibi i Onil, i per la solidaritat de la gent, que els van oferir la seua ajuda i les seues cases.

Després d'un any, la majoria encara viu aquí, amb l'esperança de poder tornar prompte a la seua terra.
Iryna Zhuravkevych n'és una. Té 31 anys i va arribar a Ibi el març de l'any passat amb el seu fill de sis anys. Fa poc també s'ha vingut a viure amb ells la mare, però el marit continua a Kíev, perquè es manté la prohibició per als homes d'abandonar el país. Ens explica que treballa en una empresa d'informàtica i col·labora amb l'exèrcit del seu país al maneig de drones.
“Vam estar amb ell durant dues setmanes a l'octubre i va ser una experiència molt estranya perquè es viu sota una amenaça i perill constant ja que les sirenes sonen tota l'estona. Els xiquets estan a classe i han d'anar als refugis i tots porten una polsera amb les dades i el grup sanguini”. Iryna ho explica amb els ulls aterrits al recordar aquesta imatge i assegura que no vol que el seu fill passe per això. Per això, malgrat les ganes que té de tornar al seu país ia casa seua, es quedarà a Ibi fins que el retorn siga segur.

Dificultats per a treballar
El cens municipal registra a 57 ucraïnesos empadronats, però són uns 30 els refugiats que van eixir del seu país per culpa de la guerra i resideixen actualment a Ibi, segons explica Iryna. La majoria són dones i xiquets, i el grup entre 26 i 40 anys és el més nombrós. També hi ha diversos residents entre els 50 i els 60 anys i la resta són xiquets i xiquetes, que estan escolaritzats.

Ha passat un any i l'accés al món laboral continua sent molt complicat, “principalment per l'idioma”, explica Iryna. “Tots volen treballar, són molt bones persones, però a les persones grans els costa més aprendre”, relata; per això, els que treballen són els joves perquè aprenen més ràpid l'idioma. Tot i així, només cinc d'aquest grup de trenta refugiats tenen feina actualment i aquest ha estat el motiu que aquest estiu una família de sis persones decidís tornar a Ucraïna “perquè només en podia treballar un i no n'hi havia prou per mantenir tothom”, assenyala.

Iryna parla perfectament espanyol i anglès, una circumstància que li ha facilitat un poc les coses.
Quan va arribar a Ibi es va posar a treballar a la Ciutat de la Llum com a intèrpret dels refugiats que anaven arribant. Després, va fer classes d'espanyol i ara treballa a R2 Innovació, una cooperativa ibense dedicada al desenvolupament de projectes d'impacte social, mediambiental, cultural i educatiu, a l'àrea internacional pel domini de l'anglès. Mentre residisquen al nostre país, tots els refugiats tenen una targeta, semblant a un DNI, que els proporciona legalitat i permís per treballar, accedir a la sanitat pública ia l'educació; una protecció que han de renovar cada any i que, de moment, està en vigència fins al març del 2024.

Pocs ajuts econòmics
Una altra qüestió diferent són els ajuts econòmics. Iryna explica que aquí és difícil rebre aquest tipus d'ajuts; no obstant, no té prou paraules d'agraïment quan parla de Càritas, on els proporcionen aliments, roba, butà i sabates per als xiquets, comenta.

Pels que no compten amb cap ingrés o molt escassos, des de Serveis Socials sí que els ajuden en les despeses de lloguer, llum i aigua, principalment, ja que la majoria ja ha deixat de compartir cases amb els veïns que els van acollir i ja viu de forma independent, fent feines de neteja i cura de persones grans per tirar endavant.
Els vindria molt bé l'ajuda de 400 euros que ha anunciat el Govern però, a diferència d'altres comunitats autònomes, la Generalitat Valenciana encara no ha regulat el tràmit “i no la podem demanar”. Per això, afegeix, “molts refugiats se n'han anat a Alemanya i Polònia, perquè hi donen moltes ajudes”.

Molta solidaritat
Malgrat les dificultats i l'enorme tristesa que els provoca aquesta situació, Iryna expressa en nom de tots l'enorme agraïment que senten perquè “la gent d'aquí és boníssima i ens demostra molta solidaritat”.
Entre les principals preocupacions hi ha el benestar dels seus fills i encara que, com diu, “els xiquets són esponges” , referint-se a la facilitat per aprendre l'idioma, l'adaptació i la convivència no ha estat fàcil. El seu fill, per exemple, ha necessitat molta feina dels tutors i psicòleg del col·legi per aconseguir-ho. “Ara ja està bé i té amics”.
Mentre transcorre el temps esperant que la guerra, per fi, finalitze i puguen tornar, conviuen i segueixen pendents de les seues famílies, amics i compatriotes ajudant-los des d'aquí en tot allò que poden.

Onil tanca el local social
La història dels refugiats ucraïnesos residents a Onil és semblant i, tal com explica Iryna, es coneixen i mantenen relació. Tot i això, de l'activitat que van desplegar Cristóbal Simón i Javier Navas, els dos joves colivencs que liderant una iniciativa particular de voluntaris per acollir refugiats, ja no en queda res.
Van crear un sistema informàtic per gestionar els llits disponibles entre les famílies d'acollida ia Onil hi va haver quinze famílies que es van oferir. Com passa a Ibi, alguns refugiats ja viuen pel seu compte i el gran handicap continua sent trobar una feina estable. Segons Cristóbal Simón, aquest ha estat el principal problema i la causa del deteriorament de la convivència amb les famílies locals.

Pel que fa al local social que van posar en marxa a l'antic bar La Bolera, cedit per la propietària, s'ha tancat definitivament. Allí s'impartien classes d'espanyol, s'organitzaven jocs per als xiquets i servia de lloc de recollida d'ajuda humanitària per a les famílies, però les discrepàncies entre tots dos han engegat amb aquesta iniciativa, que va tenir una gran ressonància en el seu moment.
Malgrat això i al desencís que transmeten les seues paraules, Simón segueix prestant el seu suport, ja que fa només una setmana “ha arribat una família a Onil i estan vivint, de moment, a casa meua”.