Per Faina L. Vicedo Bethencourt, graduada en Filosofía
En l’any 2018, la Regidoria d’Indústria de l’Ajuntament d’Ibi en col·laboració amb empresaris iberuts emprengueren una iniciativa anomenada Ibi, la Gran Fàbrica, per al desenvolupament i millora de l’economia industrial d’aquest poble. Amb aquesta es proposava la nostra vila com un espai industrial molt favorable per iniciar nous projectes empresarials. Tothom sap que gran part de la identitat que hem assumit del poble d’Ibi es conforma per la seua història industrial i empresarial, però plantejar un projecte econòmic que redueix un poble a una fàbrica és desolador.
Per una banda, es tracta d’un pla on els únics mediadors són empresaris i per al qual s’ha eludit l’opinió de la classe treballadora, i que, a més, s’obvia la millora de les seues condicions laborals. A més, aquest eslògan indica que l’administració d’Ibi concep la localitat com una terra de mà d’obra: una gran fàbrica on l’únic propòsit de la ciutadania és intercanviar força de treball per un salari necessari per a subsistir. I clar, açò deshumanitza la concepció d’un poble perquè l’essència identitària social no versa únicament i principalment en la millora exponencial en l’àmbit industrial. La identitat cultural s’assenta en la preservació de la llengua, els costums i les tradicions que generen cohesió social, i també en la protecció del territori (fet que els és irrellevant com demostra el pla d’ampliació del polígon industrial i l’abandonament de la Font Negra). Tanmateix, aquesta concepció del poble com una fàbrica dificulta el desenvolupament humà de les persones més enllà de la feina que realitzen, perquè tothom necessita un creixement humà facilitat per les infraestructures culturals que hi ha al seu voltant: espais d’oci i esdeveniments culturals de qualitat que permeten a les persones agermanar-se i autorrealitzar-se. Però clar, fomentar aquesta dimensió i invertir en infraestructures culturals és complicat quan la concepció principal que té l’ajuntament d’un poble és que siga una fàbrica.
No ens equivoquem, que hi haja hagut a Ibi un desenvolupament industrial és un fet esplèndid, però no a tota costa. Al cap i a la fi, concebre un projecte econòmic on s’equipara un poble a una fàbrica implica afirmar una visió de desenvolupament social en la que l’àmbit cultural, la millora de drets laborals i la protecció del territori queden exterminats del full de ruta. I això té conseqüències com el desarrelament i la pèrdua d’identitat com a poble. Si realment es vol el creixement ple d’una comunitat, paral·lelament al progrés industrial ha d’haver-hi una millora de les condicions laborals de les persones treballadores, i també un foment del teixit cultural. Doncs la subsistència i el benestar digne d’una comunitat no solament es basa en la feina que es realitza, sinó en la seua capacitat de generar un nexe comunitari que copse les diferents dimensions humanes Per contra, si un poble únicament basa la seua existència en el seu creixement industrial està destinat a enfrontar les crisis sistèmiques amb l’individualisme i la desigualtat més cruel, i condemnat a la possibilitat de desaparèixer sota l’imperi de la llei de l’oferta i la demanda.