Per Faina L. Vicedo Bethencourt, graduada en Filosofia
“El dia en què a la dona li siga possible estimar amb la seua força, no amb la seua feblesa, no per a fugir-se sinó per trobar-se, no per destituir-se, sinó per afirmar-se, aleshores l’amor serà per a ella, com per a l’home, font de vida i no de perill mortal”. De Beauvoir va escriure aquestes paraules en 1949. Setanta anys més tard, el darrer 20 de setembre, es va convocar una manifestació per l’emergència feminista. Al municipi d’Ibi també va marxar una concentració violeta cridant consignes feministes per la indignació causada arrel de les alarmants dades de violència misògina arreplegades aquest estiu i durant aquest any a l’Estat espanyol.
Sembla surrealista, segons més ho penses: cridem perquè assassinen, maltracten i violen a dones sistemàticament en un vincle on suposadament regna l’amor. I tan inversemblant sembla la qüestió, que durant la marxa sorgeixen moltes reflexions. Una pregunta molt freqüent és: “per què elles aguanten tant? Per què no deixen a la seua parella abans?” Llavors, l’argumentari per explicar les causes és extens: l’amor romàntic modela relacions afectives tòxiques, l’educació diferencial d’homes i dones perpetrada per les institucions patriarcals estableix rols de gènere i fa que l’amor siga comprés de maneres diferents per homes i per dones. També, s’explica que la violència física va precedida de violència psicològica que desarticula l’autoestima de la víctima i li impossibilita defensar-se.
I tota aquesta argumentació està molt bé perquè ajuda a les dones a identificar, defensar-se, evitar i comprendre les dinàmiques que es donen en les relacions masclistes. Però, si la resposta institucional per part de les escoles, anuncis pedagògics del govern, tallers i formacions és únicament ajudar a les dones a defensar-se, els feminicidis seguiran existint. La pregunta no pot ser únicament “per què ella va aguantar?”, la pregunta necessària que ens hem de fer és “per què hi ha homes que assassinen, violen, assetgen i cosifiquen a les dones?”. Jo no vull com a dona estar calculant quin és el carrer més segur per tornar a casa o si les meues relacions afectives tenen indicis de maltractament psicològic, físic o sexual. Sí, les dones ens hem d’empoderar i qüestionar el rol de passivitat que ens atorga la feminitat hegemònica. Però és necessari que els homes critiquen i qüestionen els seus privilegis i el model de masculinitat hegemònic que segueixen, un que únicament legitima expressar emocions com la ràbia i que considera tot allò femení com quelcom inferior. A més, per part de les institucions educatives i familiars s’ha de fer una gran crítica als rols de gènere i desmuntar activament les concepcions de l’amor romàntic. Doncs necessitem nous models de feminitat i masculinitat que generen altres tipus de relacions afectives on l’amor mai signifique un perill mortal per a les dones. Si no que l’amor siga sempre, i incondicionalment, un augment de la capacitat vital i la voluntat de poder d’homes i dones. I si no, no serà, ni haurà sigut mai amor.