Per Carles Durà, professor de Secundària
Dilluns dia 30 de gener s'hi commemora el Dia Escolar de la No-Violència i la Pau. I per què el celebrem? –m'etziba una alumna –si ací tenim pau? - Sí, però hi ha països que patixen guerra que ... –improvise una resposta més o menys al vol... – I què podem fer des d'ací? –m'amolla una altra: Com podem ajudar "mosatros" a la pau d'aquells països...?
No amagaré que la pregunta em deixà confús i perplex. Com a institut, la commemoració del dia havia sigut, naturalment, modesta, amb aportacions de caire simbòlic: formar la "icona de la pau" tots junts al pati reproduir una cançó de concòrdia i llibertat per megafonia, recitar algun poema d'amor i justícia a classe... Accions insuficients, fútils i ineficaces per a la claredat, la rapidesa i la utilitat que reclamen els adolescents i encara més inservibles per a la necessitat, la urgència i la desesperació amb què els països en conflicte demanen pau. Com si amb una metàfora escolar tinguérem prou per eliminar batalles, aturar invasions, exorcitzar maldats o instaurar en un tres i no res la cultura de la no-violència al món... Quasi res! No, d'entrada no vaig saber reaccionar a aquella pregunta immediata, directa, feridora, incòmoda. Vaig restar despullat uns segons davant l'expectant i inquiridor silenci adolescent. Necessitava una altra resposta més contundent.
Què creieu que podem fer per la pau mundial? -vaig rebotar la pregunta a la classe, amb l'objectiu d'encetar una reflexió compartida. Hi començà la pluja d'idees: tancar els mandataris violents a la presó! Acabar amb els règims totalitaris! Resoldre els conflictes dialogant! Associar-se a ONG pels drets humans! Repartir les riqueses equitativament! Eliminar les injustícies! Ser solidaris! Destruir les armes! Buscar eixides diplomàtiques als conflictes mundials! ... ho anava apuntant a la pissarra. – I... creieu que aquestes accions – totes interessants, és clar- estan al nostre abast? -els hi vaig temptejar: penseu que tenim a les nostres mans la decisió o la facultat d'implantar-les...? Celles alçades, cares de decepció, mirades confuses... fins que algú des de l'última fila saltà: No! Nosaltres no podem fer-hi res, només podem resar: resar molt! Ostres! Em va agafar descol·locat: hauríem d'encetar una altra reflexió sobre el que -cadascú- entenem per "resar"? Aquest alumne ¿ho havia migencertat? ¿Si res de tot allò que havíem anotat a la pissarra no estava a les nostres mans, només quedava "resar"? Per qui? Per què? Com? Què hi podíem fer més enllà d'escoltar cançons?
Vaig tirar pel dret tot explicant-los que la pau és tasca del món sencer, siga quin fora el lloc i el moment, i que tota pedra feia paret, també els actes personals i els "simbòlics", com els que havíem celebrat a l'IES Enric Valor de Castalla. Intentava fer-los veure que ja només amb la creació del símbol de la pau al pati estàvem enfortint actituds de convivència i cooperació. Els vaig demanar que, tot i la percepció que pogueren tindre sobre la vacuïtat i superficialitat de la commemoració escolar, s'havien de convéncer que aportàvem el nostre granet d'arena per a construir una societat pacífica en un món globalitzat i que confiaren que prompte acabaria la guerra –qualsevol guerra- perquè els mandataris trobarien les solucions adequades...
Si tot això estiguera a les nostres mans... em repetia. Sens dubte aquelles accions que havia aportat l'alumnat no depenien de mi, ni d'ells. Amb tot, sabia que a les nostres mans –les dels educadors- hi ha molt a fer i ens cal fer-ho: educar amb les llums que encenen el més endins de la nostra humanitat com la solidaritat, cooperació, respecte, estima, honradesa, generositat, transparència, sinceritat, veritat, justícia, llibertat, sostenibilitat, ecologia... Perquè sabem que la Pau no és només "l'absència de guerra", sinó moltíssim més.
Malauradament, moltes vegades la societat, per pur egoisme, supèrbia, ànsies de poder i riqueses... posa davant nostre més possibilitats de desenvolupar els antivalors que els valors. I tots som lliures de viure segons la nostra escala de valors - o, altrament, d'antivalors-; la tria és personal. Per això, encara que amb actes simbòlics, en fer-los, com una pluja fina que va calant, el professorat estarem sensibilitzant els joves en la cultura de la no-violència perquè troben camins d'entesa en els conflictes futurs, ajudant a fer possible el desenvolupament harmoniós de les seues capacitats, configurant i modelant les idees, els sentiments i les actuacions de la seua pròpia existència cap a una educació per la pau. A les nostres mans hi ha la decisió de potenciar les bondats de l'ànima, de descobrir-los el camí del respecte, de demostrar-los que valen més les abraçades que les banderes, els besos que les proclames, els aplaudiments que les ofenses, i més, moltíssim més, les afectuoses cançons i els poemes d'amor que els hostils himnes d'enfrontament. Per això, als instituts i als col·legis, el Dia de la Pau és – o hauria de ser– cada dia del curs. Independentment de les accions que s'hi celebren. Llavors entendrem que sí, podem fer-hi molt. I no sols des dels centres. hem d'esforçar-nos a treballar per la pau i el respecte, ja que ens hi va la vida. I pel camí caldrà donar el bon dia amb un somriure perquè, ben mirat, aquesta serà l'única forma noble i sensata de "resar".