Vicente García i Pascual

Bernardo Guillem, just i prudent –les virtuts que més li van caracteritzar–, va ser una persona polifacètica, distingint-se per les seues múltiples activitats i aficions. Va practicar el ciclisme en la seua joventut. Amant de la cultura, va trobar en la música, potser, el seu major refugi intel·lectual. Va ser un home marcadament religiós, fundant junt amb la seua esposa, a finals dels cinquanta, l’Església Evangèlica Bautista d’Ibi. I, Al final de la seua trajectòria vital, quan les circumstàncies i el temps se’l van permetre, es va dedicar, amb assiduïtat al relat i la narrativa costumista local i, en certa manera, a importants treballs d’investigació, sobre la música i músics d’Ibi.

En el professional va ser un bon mecànic, assalariat, fins que, atret per una certa autonomia personal i econòmica, es convertira, a mitjan anys seixanta, en un modest empresari matricer per, a poc de temps després, esdevindre en fabricant d’articles musicals, activitat que va exercir no sense dificultats.
Bernardo va pertànyer a eixa generació d’emprenedors, que van protagonitzar, entre els anys 50 i 70, el període de major esplendor de la indústria joguetera d’Ibi, que va propiciar, al seu torn, un creixement demogràfic sense precedents en el municipi. El que procedix reconéixer públicament, una vegada més, a tots ells.

No va ser un emprenedor a l’ús. La seua peculiaritat personal, i els seus avatars com a empresari, em van portar a identificar-li amb alguns dels plantejaments que Max Weber fera en la seua monumental obra: L’ètica protestant i l’esperit del capitalisme, reivindicant també Bernardo, recentment, en una entrevista, recuperar “l’ética del sacrifici”. I així, com Weber ho fera referint-se a l’Alemanya del seu temps, Bernardo entenia que només una adequada industrialització podria assegurar el futur d’Ibi. Va fracassar en més d’un dels seus projectes industrials, però, amb gran coratge, emprenia uns altres de nous, fundant INDEN, matriu de les actuals indústries familiars, junt amb els seus fills, en 1989, sabent adaptar-se a les circumstàncies canviants, en ple procés de reconversió industrial del municipi.

Però si en quelcom va destacar sobre manera, va ser la seua actitud enfront de la vida. Persona de fortes conviccions, a les que no va renunciar davall cap circumstància, la qual cosa ens porta a considerar-ho, salvant les distàncies, un “erasmista”, com cridaria encertadament Ralf Dahrendorf en el seu recent treball: La libertad a prueba, analitzant les virtuts d’aquells intel·lectuals que millor van resistir, com Bernardo, la gran temptació del segle XX: la temptació totalitària en qualsevol de les seues versions. La resposta va ser una “ética de la llibertat”.
Eixe coratge de Bernardo per la lluita individual, l’ideal de pensar i decidir per si mateix, li va ocasionar no pocs problemes. El rigor inquisitorial d’aquells anys va caure amb duresa, sobre ell i la seua família, de diverses maneres, suportant-ho amb fortalesa, i amb temprança. D’altra banda, mai, tenint l’honor i la satisfacció de comptar amb la seua amistat, li vaig sentir cap comentari respecte d’això i, estic segur, que fa molts anys que va perdonar als que tan gratuïta, com indignament, li vexaren.
Sens dubte, una persona extraordinària, que ha aportat molt més de què hi ha rebut, a la societat que li ha tocat viure. Un home de bé, lluitador i, sobre tot un home just, que va saber fer de la tolerància una de les seues majors virtuts. Tot un exemple de ciutadania, incultcant-ho als seus i a tots els que l’hem tractat.