Por Faina L. Vicedo, graduada en Filosofía
A la fi de cada any hi ha esdeveniments dels quals som partícips col·lectivament i un d’ells és la loteria de Nadal. Participem perquè és un fet que ens ompli d’il·lusió perquè sabem que si ens tocara eixa quantitat de diners la vida seria més fàcil. Però sabem que és sort, pur atzar i que probablement no ens toque mai i que simplement siga un moment d’esperança per a poder millorar les nostres condicions materials. En aquest sentit, com criticava literàriament George Orwell en 1984 “la Loteria, amb el seu repartiment setmanal de grans premis, era l’únic esdeveniment públic al qual la prole prestaven vertadera atenció. Era probable que hi haguera milions de proles per a les quals la Loteria fora la raó principal, si no l’única, per a seguir amb vida. Era el seu plaer, la seua bogeria, el seu analgèsic, el seu estimulant intel·lectual.” I per això participem, perquè pensem que és una de les opcions més assequibles per a aconseguir una millora del nostre benestar econòmic. Clar, quina seria l’altra opció? La meritocràcia? Doncs sembla que és el que ens volen fer creure.
Fa unes setmanes molts mitjans de comunicació anunciaven que Marta Ortega heretava l’imperi d’Inditex després d’haver començat a l’empresa doblant camisetes. Tot amb el propòsit de generar en l’imaginari col·lectiu social que si ens esforcem podrem ascendir de classe social. I no veiem l’engany perquè els mitjans de comunicació amb més poder tenen la intenció clara de servir a la ideologia neoliberal dominant per a inculcar-nos aquest discurs de la meritocràcia i que creguem que qui és pobre i no té unes condicions dignes per a viure és perquè no s’ha esforçat. No obstant això, igual que sabem que probablement la loteria no ens tocarà i que és quelcom que ens il·lusiona com apuntava Orwell, el mateix ocorre amb casos com els de Marta Ortega. Per molt que ens facen creure que qualsevol pot arribar a eixe estatus a través dels seus mèrits, la realitat ens evidència que, dins les lògiques del sistema econòmic actual, arribar a posicions econòmiques com les de la família Ortega més que una qüestió d’esforç, es tracta més bé de sort, contactes i extracció de plusvàlua a la classe obrera.
Ara bé, les narratives imperants com les de senyors futbolistes en programes com El Hormiguero banalitzaran l’evasió d’impostos d’Amancio Ortega tot per a inculcar-nos la creença que les persones que poden viure dignament ho fan perquè s’han esforçat, i per a il·lusionar-nos amb la meritocràcia igual que somiem que ens toque la loteria. Però la història ens evidencia que la conquesta de drets socials i la possibilitat de viure dignament (de la qual algunes persones gaudim actualment) no ha sigut una qüestió de mèrits, sinó d’organització, solidaritat i d’esforç col·lectiu i mai quelcom aconseguit a través de l’esforç individual. Que el dret de viure dignament no és una qüestió d’esforç ni de meréixer-ho, sinó un fet que tot govern i institució compromés amb els drets humans hauria de garantir de manera intrínseca a tota persona.