Per Carles Durà-Amado
M'ho va demanar Tere Garcia Calabuig, presidenta de la Comissió: -m'agradaria que col·laborares en el XVI Aplec de Danses dels Pobles de la Mariola. - Jo? I què creus que puc fer? - Podries presentar l'arribada dels grups a mesura que vagen entrant a la plaça, dedicar-los unes parauletes de benvinguda, llegir una miqueta la història de cada poble participant i ... - Però, Tere, açò és una responsabilitat que no sé si sabré complir com cal. Intuïsc que en prepareu una de ben sonada!- I tan grossa: esperem reunir més de cinc-centes persones, entre balladors i músics...
Per la relació que mantinc amb Tere i el seu home, Pep Durà, als quals m'uneix una amistat i un afecte dels bons, no m'hi podia negar. A més, hi vaig copsar de seguida el privilegi i l'honor que em feien perquè em convidaren a aquesta Festa de la Dansà, la setzena edició -des del 2005- que es diu prompte.
Teresa me'n feu cinc cèntims amb una barreja d'il·lusió i interés que delata la responsabilitat que ha mamprés la junta que presideix: -Es tracta d'un acte cultural de primer ordre molt consolidat, que mostra el ric patrimoni cultural de les danses i cançons tradicionals que, lluny de caure en l'oblit, ha sobreviscut al temps i s'ha mantingut gràcies a gent que s'ho passa pipa ballant i que,ja voràs, ja, quina festassa! Hi haurà un passacarrer de vesprada, l'aplec pròpiament dit, en què cada poble desfilarà amb la seua dansa particular, a la plaça ballarem tots els pobles junts, i després soparem al parc i farem "el Sarau", que és una revetla molt divertida durant la qual tot el qui vulga participa espontàniament ballant les que sàpia. Havíem d'haver-ho celebrat fa dos anys, però el virus...
Me l'escolte amb un esguard que em delata: ja sap que li diré que sí, que l'ajudaré amb el que em sol·icite, perquè ambdós compartim un compromís ferm -covat a força d'anys- de mantindre viva la flama de les tradicions culturals com la dansa. I amb la seua explicació comprenc que se'n prepara una, de ben grossa, que no puc – ni dec- perdre'm, tan ballador de mena com soc. És una altra oportunitat que em regala la deessa fortuna de pujar al pòdium de l'honor i participar anímicament i en directe d'aquesta festa de balls i cançons populars a l'estil del País, de brindar de nou per l'alegria i el plaer ençà i enllà de la vida.
Uns quants mesos després i algunes reunions que em permeteren calibrar la magnitud de la trobada, dissabte passat, Castalla acollia el XVIé Aplec. Deu pobles hi participaven: Banyeres, Muro, Cocentaina, Alcoi, Penàguila, Beneixama, Agres, Bocairent, Planes i Castalla. S'engalanaren carrers i balcons, s'hi preparà la recepció, s'organitzaren els equips de col·laboradors... Hi venia una gentada impressionant i calia estar a l'alçada, era menester habilitar espais a la Casa Cultura per vestir-se amb les robes elegants dels vestits valencians –gipons, faldes de seda i cotó, sinaigües, calces i lligacames, camises, jupetins, espardenyes, mocadors...-; calia acompanyar-los perquè se sentiren acollits, dirigir-los el passacarrer, posar les cadires, muntar els altaveus i els micròfons, preparar el sopar al parc... tot un sarau que no ho pareixia!
I allà hi érem, alumnat de l'institut i jo mateix, animant cada poble amb paraules de benvinguda, llegint-ne breus apunts històrics i detalls curiosos, oferint-los la càlida acollida al poble mentre desfilaven ballant per un llarguíssim recorregut fins a la plaça Major i anaven arribant, uns darrere altres, en una preciosa varietat de voltes, passades i bots, tocs de dolçaina i tabals, indumentàries, cançons i somriures i salutacions i alegries enmig de la diversió de les carasses que aportaven el to humorístic ... Cada poble relluïa en la dansà que els identificava i que, segons els folkloristes, és una de les expansions més espontànies del sentiment popular. I els veïns i visitants gaudien a manta. El moment culminant arribà amb la Jota del Castellut: la plaça era una postal bellíssima mai no vista –quantes parelles!-; les faldes de les balladores al ritme crearen un immens ventall de colors que pintava la plaça de volantins espectaculars; el dansadors saltaven i giraven a l'uníson en una aquarel·la fascinant; les guitares i llaüts de la rondalla ressonaven i acceleraven pels altaveus; els aplaudiments no cessaven i les veus de Bibiana i Conxi entonaven aquella de "pel Carrer de les Tronetes, hi ha un xarco i no ha plogut ... escampant airosament l'amor en una vesprada irrepetible. Gràcies, Manyaca, per convidar-me a ballar-la ;-)
A la fresqueta de la nit, començà el sarau espectacular i agradabilíssim – tal com m'havia descrit Teresa- en què tota la gentada compartírem lluna i estreles, carrer, parelles i somriures... per enllaçar-nos a ballar jotes, malaguenyes, boleros, fandangos i balls variats -de collita, de festa major, de vetlatoris, de difunts, de precs i rogatives...- que, certament, ens connectà a una germanor arrelada a la terra.
Felicitacions a la Comissió de les danses (a Fernando, Sala, Sonia, Camilo i a tots els implicats...); moltes gràcies a l'ajuntament i a totes les persones col·laboradores; moltes però que moltes gràcies a Teresa Garcia Calabuig, la presidenta, per haver confiat en mi i haver-me brindat l'oportunitat de viure aquest dia espectacular, genial, preciós... Un aplaudiment sentit per als balladors, rondallistes, cantadors i cantadores i a tots els pobles participants, al Grup de Danses i Cançons de Castalla i a la seua rondalla i al públic assistent de tota la contornada, per haver-nos regalat un Aplec memorable que ha servit per deixar clara una cosa: que els pobles valencians, per molta amenaça de la globalització i de modes foranies, continuarem la nostra tradició de "ballar les danses al carrer major i tirar confitura a cal senyor rector”... Perquè, ben mirat, el nostre País serà de danses i cançons, o no serà. Enhorabona!