Per Carles Durà, professor de Secundària.
El passat 5 d'octubre m'arribà un missatge al correu en commemoració del Dia Mundial del Docent amb el qual la Directora General de la UNESCO i la de UNICEF, el Director General de la Organització Internacional del Treball i el Secretari General de la Internacional de l'Educació volien celebrar "l'excepcional dedicació i el valor que el col·lectiu docent havia demostrat durant el temps pandèmic". Alhora, ens felicitaven directament per la capacitat d'adaptació i innovació que el professorat hem hagut de fer en temps rècord, per tal d'atendre les necessitats emocionals, formatives, educatives... de tants xiquets i xiquetes des d'infantil i primària fins als joves universitaris mitjançant metodologies d'ensenyament a distància que han ajudat a avaluar i remeiar els dèficits d'aprenentatge en condicions tan difícils i incertes i que han suposat hores inacabables de dedicació i treball per poder atendre tantes necessitats.
La Sra. Audrey Azoulay, el Sr. Guy Ryder, la Sra. Henrietta H. Fore i el Sr. David Edwards venien a dir que havia arribat el moment -tot just després de quasi dos anys!- de celebrar un reconeixement mundial d'aquesta professió i demandaven als poders públics que s'hi sumaren, a aquesta diada, atés que identificaven el "paper excepcional i essencial" que aquest col·lectiu ha tingut en la recuperació de la normalitat i l'acceleració del progrés per aconseguir una educació inclusiva, equitativa i de qualitat. Hi afegien que a l'Àfrica subsahariana falten encara 15 milions de professorat per assolir els objectius educatius de 2030 (no hi arribarem a temps, és clar) i defensaven que era justament l'hora d'empoderar-los mitjançant la formació, el perfeccionament professional i la millora de les condicions de treball que necessiten per a fer relluir el talent que tenen. I, finalment, reclamaven més esforços econòmics als governs de cada país per tal d'enriquir la pràctica i les competències necessàries que possibiliten integrar les noves tecnologies educatives a les aules i adaptar-nos-hi a les necessitats de l'alumnat.
I, certament, després de poc més de tes setmanes de curs, quan ja naveguem a velocitat creuer, vull compartir aquesta felicitació per als docents i, tot i reconéixer la inversió de la Conselleria d'Educació en l'augment d'un 15% extra per a professorat, voldria recordar, però, la demanda que el poble de Castalla ja fa massa temps que reclama: la inversió justa, uregent, necessària, històrica, inajornable... d'unes instal·lacions dignes, un col·legi nou, que substituïsca els barracons que han hagut de suportar tants xiquets de primària, més d'una dotzena d'anys, i que encara no arriben.
En el Dia Mundial del Docent, ens fem ressò de les demandes d'aquestes personalitats importants, o siga la inversió econòmica i el suport institucional. Però em permetreu afegir-hi que també necessitem l'ànim de les famílies, el reconeixement social que ens done l'autoritat adient per desenvolupar la tasca docent amb confiança i seguretat, per oferir a l'alumnat tot el potencial d'unes escoles que els ajuden a progressar i a créixer des del punt de vista emocional, cultural, lingu?ístic, científic, artístic, físic, històric, tecnològic, ... i humà.
Ens cal aqueix suport que reclamen aquestes autoritats, ens calen instal·lacions dignes i recursos suficients, ens cal donar-nos el plaer de somniar un món millor perquè, tal com està el pati amb tants valors capgirats, falta ens fa. Tot i les dificultats, encetem el curs carregats d'expectatives, tasques i compromisos educatius que ens ajuden a dibuixar un horitzó de noves esperances. Hi treballarem, de valent, perquè en l'educació, ja ho sabem, hi ha la clau del benestar social.