No sé en quin moment deixem de parlar de justícia per passar a parlar de partits, però el judici contra el fiscal general de l?Estat ha estat l?enèsima prova que en aquest país alguns prefereixen convertir qualsevol procediment judicial en un combat de boxa política. I, tot i això, malgrat el soroll ensordidor, malgrat els tertulians de guàrdia i malgrat el circ d’interessos creuats, l’Estat de dret —aquest del qual tots presumeixen quan els convé— ha funcionat. Funcionat de debò. El Tribunal Suprem ha condemnat el fiscal general per revelació de secrets, i ho ha fet sense tremolar-li el pols, sense plegar-se a pressions i sense mirar colors.
El que ha passat és molt simple, encara que alguns s’entestin a recargolar-ho: un fiscal general ha estat condemnat per un delicte greu. No per caure malament mitja Espanya, no per formar part del Govern, no per molestar l’oposició. Per un delicte. I és precisament aquesta contundència, aquest recordatori que ningú no està per sobre de la llei, cosa que ratifica la fortalesa del sistema. De vegades semblen oblidar-ho els que només lloen la justícia quan els afavoreix.
Perquè si alguna cosa ha contaminat aquest procés, fins i tot abans que comencés el judici, ha estat la batalla política. D’una banda, els que es llemien davant de la possibilitat de veure caure el fiscal general, un bàndol en què destacava —faltaria més— l’incombustible i impresentable Miguel Ángel Rodríguez , sempre disposat a convertir qualsevol assumpte en un aquelarre partidista. El seu entusiasme per la condemna no tenia res a veure amb la defensa de la justícia, sinó amb l?oportunitat d?apuntar-se una mica contra el Govern.
A l’altre racó, els que defensaven l’absolució del fiscal des del primer minut, amb el president Pedro Sánchez al capdavant. Un suport tan ferri i prematur que convertia la posició de l’Executiu en un acte més d’estratègia política que de confiança institucional.
Entre els uns i els altres, el judici va quedar reduït a un duel PP – PSOE , com si el que estigués en joc no fos la responsabilitat penal d’un alt càrrec, sinó qui guanyava el relat de la setmana. I aquí és on rau el veritable drama: en aquest país hem normalitzat que la justícia sigui llegida en clau electoral.
Però el que ha passat avui corregeix aquest vici. El Suprem n’ha parlat. La política bordarà el que vulgui. I l’Estat de dret, una vegada, s’ha imposat al soroll.
