Quan algú el posa pegues a votar, per molt que dissimuli, per mi que pateix ‘al·lèrgia’ a la democràcia. Què hi ha més sa que votar, triar, decidir. Ha tornat a passar ara, tot i que fa dècades i gairebé segles que passa, si tinguéssim aquest sistema polític més arrelat. La Generalitat governada pel PP ha convocat -amb bon criteri, al meu entendre- les famílies que elegeixin la llengua vehicular a les aules. Això és l’idioma base de l’ensenyament en el conjunt d’assignatures, cosa que no treu per a tots els alumnes que tinguin el valencià i el castellà com a matèria de llengua obligatòria. Per suposat.
Doncs als nacionalistes ia l’esquerra?, en general, no els ha agradat la idea i fins i tot han recorregut als tribunals perquè mares i pares no acudeixin a les urnes. Bé, és una consulta telemàtica, han de donar el seu vot des d’ Internet , però això és el menys important. Sol passar que quan no estàs convençut del resultat d’uns comicis, prefereixes que les coses es decideixin per força. Com es va perpetrar amb l’anomenada “immersió lingüística” a la catalana que va imposar Compromís quan els socialistes de Ximo Puig estaven al capdavant del poder autonòmic. Era qüestió de vots i van empassar, és clar.
Li passa el mateix al règim cubà : millor un partit únic i pseudeleccions només per triar entre els de la meva corda, la bona. Únic? De què els sona? Sindicat únic, sense ni tan sols partits polítics (per què?), pensament igual d’únic, Espanya una gran i lliure… Exacte, el franquisme . I Stalin , Pinochet , etcètera. La vella història del món. Si la meva ideologia és la bona, per què votar? Jo ja sé què és el millor per a tothom i es fa a la meva manera.
Escollir cada quatre anys no es pot considerar la panacea, ni de bon tros, però ja representa uns fonaments per a la convivència: que els assumptes de la majoria -la res publica , quin bonic terme llatí- s’hagin de consensuar, amb unes bases d’acord i conciliació, des del diàleg i el pacifisme, no l’ordre i el comandament. I que visquin els referèndums, el primer, sobre la independència de Catalunya , per què no. En canvi, ensenyar Matemàtiques o Ciències en valencià / català sí o sí, amb l’excusa del bilingüisme, això no porta enlloc. Imitar aquells que al nord de l’ Ebre s’entesten que una part de la seua població substitueixi el castellà pel valencià , com un fi en si mateix, denota totalitarisme. Qui vulgui canviar, com si prefereix el mandarí , però que sigui per voluntat pròpia, sense immersions lingüístiques.
Sembla mentida que se’ns oblidi ja que als anys 60 del segle passat, abans-d’ahir com qui diu, alguns professors vigilaven al pati de l’esbarjo de col·legis d’ Ibi -per exemple- perquè cap nen parlés en valencià , la seva llengua materna que havia ‘mamat’ des que va néixer. Com podem tornar a caure en el mateix cerrilisme d’aquells que afirmaven allò de “parlar en cristià”. Ara el cristià és el català ? Que trist.
