L’estudi de la presència del col·lectiu LGTBI en la producció de videoclips a l’ Espanya de les últimes quatre dècades li ha valgut a Fernando Fernández Torres , Fefeto , li ha valgut la qualificació de doctor cum laude per la seva tesi titulada ‘Anàlisi exploratòria i descriptiva sobre la representació del col·lectiu LGTBIQ+ al 2009 ha estat dirigida per Mar Iglesias García i Vicente García Escrivá , professors del Departament de Comunicació i Psicologia Social de la Universitat d’Alacant .
A més, Fernández Torres ha estat proposat per al premi extraordinari de la seva promoció. El seu autor exerceix de professor d’ Expressió Gràfica i d’Animació al grau en Comunicació Audiovisual de la Universitat Miguel Hernández d’Elx (UMH) i explica que l’estudi el va iniciar l’any 2008 , però per diverses circumstàncies personals el va anar dilatant fins al 2020 . «Va ser a la pandèmia quan el vaig reprendre i, per això, he pogut tenir un camp d’estudi ampli i, sobretot, amb canvis importants gràcies als avenços socials que, al seu torn, s’han reflectit en els continguts audiovisuals musicals».
Un dels punts més cridaners de la representació del col·lectiu LGTBI a l’estudi de Fernández Torres és el canvi en la visió d’aquestes persones que es produeix, aproximadament, a meitat del període analitzat.
«Encara que amb puntualitzacions, mitjançant l’estudi dels videoclips s’adverteix que la primera meitat de l’estudi, des del 1980 al 2005, es brinda una visió pessimista d’aquests personatges, mostrant-los vulnerables, marginats i en conflicte amb la societat, mentre que en el segon període la visió és oposada, afirmativa i optimista, en sintonia».
En el mateix sentit, l’investigador troba un punt d’inflexió sobre l’any 2015 , quan “els mateixos artistes queer dominen el discurs”.
«Amb l’autoproducció i amb el detriment de discursos que procedeixen d’artistes heteronormatius, els mateixos artistes queer produeixen els videoclips, esbiaixen menys i es produeix un verger d’expressions que es mouen entre l’optimisme, l’apoderament i la representació dels aspectes negatius del col·lectiu abordats amb intenció autocrítica», matisa.
Com a contrapunt, Fernando Fernández detalla com la tècnica de l’anagnòrisi és utilitzada per les discogràfiques per “maquillar, disseminar i que es vegi poc o gens el discurs LGTBI als videoclips”. És abundant l’ús d’aquesta tècnica en la representació del col·lectiu als audiovisuals musicals, que consisteix a revelar al final del producte que és una persona del col·lectiu, però es manté la intriga o el dubte durant tot el vídeo.
«Per la seva ubicació, aquesta revelació passava desapercebuda per a molts espectadors, ja que es feia, fins i tot, fora de la cançó en si. Això mateix es tallava de l’emissió a les cadenes de televisió que emeten videoclips contínuament, i per això les discogràfiques es posicionaven amb el col·lectiu, teòricament, però en realitat evitaven tot el possible que se sabés», concreta .
Aquest recurs de l’anagnòrisi, conegut com a col·loquialment com a queer reveal, és tan comú en la producció de videoclips amb representació del col·lectiu LGTBI que l’autor de la tesi apunta a la creació d’una subcategoria pròpia d’estudi. Cita altres autors per contemplar categories que classifiquen els audiovisuals segons l’omnipresència de l’heteronormativitat, l’homogeneïtat del queer o les diferents cares del col·lectiu i matisa que “a aquestes, entre d’altres, es podria afegir i contemplar en futurs estudis la de l’anagnòrisi com una subcategoria pròpia dins de la representació del col·lectiu degut a la
Destaquen algunes de les parts analitzades al detall per l’estudi i que resulten significatives del panorama musical espanyol de les darreres dècades, com les dedicades a Música i diferència sexual durant la Transició: els anys vuitanta a Espanya i la Movida Madrilenya , Alaska , Almodóvar i McNamara : l’inici d’una relació entre la música i el col·lectiu LGT un videoclip musical espanyol, El ressò de la SIDA a la música dels noranta, o Sorpresa, és gai! Revelació queer al videoclip musical, entre d’altres.
Finalment, Fernández Torres planteja dos possibles escenaris de futur, «que la tendència a l’alça d’artistes conscienciats i visibles continuï o que, per contra, s’estabilitzi o baixi, cosa que dependrà de les polítiques d’igualtat de futurs governs i de la implicació amb el col·lectiu de la indústria musical i dels mitjans de comunicació».
