Entre paraules i rialles la complicitat anava sorgint i floria el món intern d’aquells dos subjectes. “No vols tindre una família?”, va preguntar una d’aquelles persones. “No, solament si sorgeix” respongué. “I no et fa por quedar-te soles?!” tornà a preguntar amb sorpresa. L’altre individu, amb un somriure en la cara, li respongué: “en quin moment exacte deixaré de tindre amistats i de crear-ne noves?”
Creixem formant diferents relacions i vincles personals que ens nodreixen i ajuden a conformar la nostra personalitat i context de seguretat. Així i tot, sembla que tenim clar que haurem de trobar aquella persona la qual restarà amb nosaltres en el nostre recorregut vital, i sobtadament, aquelles amistats queden relegades a un segon pla, o inclòs desapareixen d’ell.´
L’antropòloga Mari Luz Esteban explica en la seua obra “Crítica del pensamiento amoroso” que vivim sota una ideologia anomenada “pensament amorós”, una manera d’entendre i de practicar l’amor que sorgeix en la modernitat i que tendeix a considerar l’amor com aquella part de l’ésser humà més fonamental i suprema. I amb ell, queden subordinats als nostres projectes vitals altres valors humans tan importants com la solidaritat, la justícia o la llibertat, així com altres tipus de relacions com l’amistat. Aquest amor que vivim, es tracta d’aquell “amor romàntic” segons el qual cada individu és un ésser incomplet que ha de trobar necessàriament la seua meitat, i per tant, la pròpia felicitat a través de l’amor. I sota aquesta concepció de l’amor, també inculquem diferents tipus d’humanitat a les persones segons el sexe que tenen. Així, com ella analitza, homes i dones no vivim l’amor de la mateixa manera perquè el gènere i rols que ens assignen ens fa conformar la nostra identitat i subjectivitat segons models diferents. Gràcies a de Beauvoir, vam comprendre que, en la nostra societat occidental, la dona és definida com allò altre i la seua identitat sol conformar-se, no en sí mateixa, sinó en relació a l’altre, trobant el punt més àlgid en la relació amorosa i confirmant el seu lloc al món en el moment en què és estimada.
Tanmateix, el “pensament amorós” no té únicament com a conseqüència la desigualtat de gènere, ja que també ens fa jerarquitzar els diferents tipus d’amor que vivim. Doncs, sembla que dins el nostre mapa de possibilitats no existeix l’opció de crear projectes vitals amb amistats, perquè aquest tipus d’estima sempre ha de quedar relegat al que trobarem amb la nostra parella. I clar, arran d’açò creem una societat on vivim en nuclis familiars insolidaris, on d’allò primordial que ens hem de preocupar és dels “nostres”. Com Bauman afirma, els llaços de la comunitat s’han trencat en la nostra societat occidental. Així, l’individu singular que no ha consolidat una relació de parella és menystingut i considerat com incomplet; és un individu que sent la inseguretat de no trobar vincles sòlids, ja que sap que les amistats, al cap i a la fi, són formes d’estima subordinades.
Com Marina Garcés deia en una entrevista, “preguntar-nos per la nostra llibertat seria preguntar-nos per, no quina possibilitat triar, sinó quin mapa de possibilitats volem dibuixar”. Plantejar-nos quins models de relacions produïm ens ajuda a comprendre quines opressions vivim, i ens obri la possibilitat de ser més lliures creant nous esquemes de valors i alternatives que ens permeten trencar amb les desigualtats de gènere dins les relacions afectives, i generar nous llaços humans que ens facen viure en societats més solidàries i no tan individualistes.