Per José Vicente Verdú Gisbert, advocat.
Diuen els historiadors que cal remuntar-se a l'Imperi Persa per a trobar la primera bandera documentada. Posteriorment, van començar a crear-se múltiples banderes amb propòsits diferents: identificar grups socials, religions, ciutats i, sobretot, exèrcits en el camp de batalla.
Avui dia se segueixen utilitzant com a símbols de grups de persones amb una fi comuna. La bandera és com una pancarta muda, identifica nacions i grans organitzacions; fins i tot clubs esportius. És una eina eficaç per a generar identitat, és cert, però també per a excloure. Sota l'empara de tal bandera o tal altra s'han comés atrocitats i açò ho sabem tots.
Per aquest motiu la bandera és tan important per als nacionalistes, tan necessitats de símbols. Però jo veig el nacionalisme com l'últim territori dels necis (necis castellans, catalans o corsos), que identifiquen al seu proïsme per la bandera que porta. El compromís dels éssers humans no hauria de ser amb la bandera o amb l'himne, sinó amb els nostres iguals, aquells altres éssers humans que pateixen com nosaltres, siga a Portugal, a Indonèsia o al Perú. El problema no hauria de ser l'embolcall, sinó el contingut.
Sovint trobem que les banderes acaben donant problemes. A voltes ni tan sols sabem com hem arribat a ells, existeix confusió respecte al que representen realment, els seus colors, els seus escuts, o els tatuatges que decoren els muscles que emboliquen. Però un gran nombre de persones és capaç de defensar aquest tros de tela amb ungles i dents, fins i tot contra un semblant amb qui comparteix la mateixa situació de penúria econòmica. La bandera té un poder totèmic que ennuvola l'intel·lecte i empara un injustificat enfrontament entre iguals.
Si deixem de costat la qüestió política i ens fixem en l'esport, observarem amb més claredat aquesta lluita de poders. Cada equip té les seues banderes que l’identifiquen i que enarboren els seguidors com a símbols que els separen dels adversaris. I sovint es creua al costat del fanatisme, s'oblida l'esport i s'ataca a l'afiliat de l'equip contrari pel simple fet de ser-ho, tot sota l'empara d'una bandera, sense pensar més.
Contra la creença estesa que la bandera uneix, opine que totes les banderes, la d'ací o les d'allà, s'usen per a dividir, com ocorre amb les fronteres, que separen a les persones dels seus semblants. Vivim en un veïnatge universal, interracial, obert, no excloent, on sobren banderes. No es tracta de renunciar a la nostra identitat cultural o territorial, atès que la diversitat enriqueix. Es tracta d'evitar que la segmentació ens empobrisca.
I com algun ja haurà endevinat, em solidaritze amb Dani Mateo en defensa del dret a la llibertat d'expressió i en contra d'establir límits a l'humor.