Por José Vicente Verdú
Fa unes setmanes, el Club d'Amics de la UNESCO d'Alcoi em va demanar que donara una conferència sobre el dret a la llibertat d'expressió i els seus límits, en el marc de la Mostra de Cinema i Drets Humans. No sóc un especialista, però reconec que el tema m'apassiona i vaig acceptar encantat l'encàrrec.
Immediatament em vaig adonar que no hi havia dia en el qual no apareguera una notícia relacionada amb la llibertat d'expressió i, lamentablement, amb litigis derivats de la diferent forma d'interpretar l'abast del dret a la llibertat d'expressió que consagra l'art. 20 de la nostra Constitució. Aquesta situació ha portat a alguns a afirmar que assistim a una reculada creixent en aquesta matèria, una cosa que podria semblar impensable fa quaranta anys, quan es va estrenar a Espanya “La vida de Brian”, aquella divertida comèdia en la qual els Monty Python ens convidaven a mirar el costat positiu de la vida.
Però molt més greu resulta l'intent d'establir en el nostre ordenament jurídic una limitació penal basada en el càstig de les ofenses als sentiments religiosos, l'aplicació de la qual corre el risc de ser excessivament subjectiva. Considere un greu error pensar que la drag queen Drag Sethlas, en les seues últimes intervencions en el Carnestoltes de Las Palmas, pretenia ofendre els sentiments religiosos de ningú, però no ha faltat qui van optar per interposar-li una querella criminal (que el Jutge va sobreseure).
Aquesta situació no és privativa d'Espanya. El Tribunal Europeu de Drets Humans (TEDH) va jutjar recentment el cas d'uns anuncis publicitaris a Lituània en els quals es van usar imatges de Jesucrist i de la Verge. Front a qui va considerar que els anuncis promovien un estil de vida “incompatible amb els principis d'una persona religiosa”, el TEDH ha resolt que aquests anuncis no són ofensius ni inciten al rebuig o a l'odi per motius religiosos, mantenint una doctrina segons la qual la llibertat d'expressió empara també les idees que ofenen, incomoden o molesten.
Mantinc que la regulació en la nostra Constitució de les llibertats de religió i expressió, juntament amb el Conveni Europeu de Drets Humans, interpretats a la llum dels criteris del TEDH, obliga a concloure que no existeix “un dret a sentir-se ofès en les pròpies conviccions”, siguen polítiques, filosòfiques o religioses. Al contrari, les premisses constitucionals són el pluralisme i la llibertat, i de la mateixa manera que en nom de l'expressió del pluralisme es permeten expressions que suposen la caricatura, la ridiculització o el menyspreu de concretes ideologies polítiques o tendències filosòfiques, no sembla que calga sostraure de la mofa o l'escarn les creences religioses.
En definitiva, no existeix una garantia legal al dret a la protecció dels sentiments religiosos i tal dret no pot derivar-se tampoc del dret a la llibertat religiosa, ja que aquest, en realitat, empara un dret a expressar punts de vista que critiquen les opinions religioses alienes.