Per José Vicente Verdú
Han passat dues setmanes des que ocorreguera l'atemptat terrorista en les Rambles de Barcelona i, malgrat el sensacionalisme i insensibilitat d'alguns mitjans, a poc a poc ens anem recuperant de l'impacte. Tinc molt clar que aquest atemptat no és diferent dels esdevinguts a Niça, París o Manchester, ni tan sols és diferent dels que, quasi diàriament, ocorren a Orient Mitjà i en els quals moren desenes de musulmans. Una altra cosa és que la propaganda (no vull usar el terme “periodisme” quan no procedeix), ens inunde de continguts viscerals que incrementen la ràbia, la crueltat i la por.
Fins a fa uns anys temíem les armes de foc i als explosius. Ara ens toca assumir que alguna cosa tan accessible i habitual com un vehicle, per el maneig del qual no és necessari un entrenament específic, pot servir per a cometre un atemptat. La nostra seguretat ja no depén d'una vigilància policial, per més recursos que se li dediquen. O mirem més enllà o açò no acabarà mai.
Em negue a assumir la major part del discurs que escolte i llig diàriament. Em negue a simplificar les anàlisis, vull defugir la demagògia buida, rebutge assimilar termes tan diferents com “àrab”, “musulmà” o “yihadista”. El que de debò m'espanta és que ens convertim en una societat islamofòbica, recelosa i conservadora, que renuncie als seus principis de tolerància, respecte i solidaritat. Si aconsegueixen açò, és quan realment haurem perdut la guerra.
No és un problema de religió, sinó d'interpretacions fonamentalistes d'un llibre sagrat per quasi la meitat de la població mundial. M'indigna que tan pocs comunicadors s'atrevisquen a preguntar per les causes remotes d'aquesta situació. De debò algú pensa que Occident ha obrat amb seny, que no tenim cap culpa del que està passant?
Europa i EUA mantenen relacions diplomàtiques amb dictadures on la igualtat i la llibertat brillen per la seua absència, que tanquen els ulls davant la vulneració sistemàtica de drets humans. Clamorosa resulta la hipocresia econòmica, el manteniment de relacions comercials sense importar-nos massa si la contrapart manté i encoratja posicions radicals i interpretacions espúries de l'Alcorà. Occident porta dècades venent armament sense control i esperonant revolucions, amb l'única finalitat de crear inestabilitat per a garantir-se l'accés als recursos naturals necessaris per a mantenir el nostre ritme de vida, sense importar-nos els sacrificis humans. I encara ens sorprèn que hi haja atemptats.
El dolor i el dol s'anirà diluint, els ferits seran donats d'alta, cessaran les manifestacions amb banderes nacionalistes (així, en plural), el discurs dels polítics reprendrà la seua rutina i nosaltres, els moros i els cristians, seguirem intentant sobreviure. Doncs d'açò es tracta, de sobreviure.