Escaparate va informar de la inesperada mort de Frank en una notícia datada el passat 14 de maig. El decés –als 52 anys d’edat- de l’escriptor cubà s’havia produït el 8 d’abril a la seua ciutat natal, Santa Clara. En la notícia es posava de relleu l’abundant i valuosa col·laboració de Frank en Escaparate fins que el poeta tornà al seu país l’any 2008.
Frank Abel Dopico va estar entre nosaltres des de l’any 1994 al 2008. Quan arribà a Castalla -m’estalviaré una bella història rosa en què està involucrada una gran amiga- havia publicat els poemaris El correo de la noche (1989), Algunas elegías por Huck Finn (1989) i Expediente del asesino (1991). Només tenia 30 anys i estava en la plenitud de la seua popularitat a Cuba. Perquè, com diu la crítica literària cubana Marilyn Bobes: “A pesar de su cercanía con el coloquialismo, Dopico dinamitó el panorama lírico de los tiempos en que hizo entrada en la poesia cubana con un ingenio verbal, un poder de fabulación y unas insólitas metáforas que lo convirtieron en uno de los más populares poetas de la época.”
Els seus poemes començaren a aparèixer en les noves antologies de la poesia cubana, així com en diversos periòdics i revistes de l’illa. Era una poesia carregada d’inusitades imatges, amb un llenguatge esgarrat i vital. Una poesia que ultrapassava fronteres i arribava a publicacions periòdiques de Canadà, Mèxic, França, Alemanya i Espanya.
L’any 1999 Frank marxà a Cuba amb el seu fill Arnau –que tenia a penes dos anys- i amb un nou llibre de poemes baix del braç, Las islas del aire. El publicarà l’editorial Capiro, que anys enrere havien creat ell i el també poeta Ricardo Riverón. Es tracta d’un extens poemari que inclou el llibre Algunas elegías para Huck Finn, publicat anteriorment. És un llibre gestat durant els primers anys d’estada a la nostra terra. Molts dels poemes que conté foren declamats per Frank (que era un recitador excel·lent) al llarg de nombrosos sopars i vetllades amb els seus amics (recorde títols com “El buen hombre de Neanderthal”, “Manuscrito encontrado en el cielo”, “Carta desde Roma”, etcètera). Diu Marilyn Bobes que aquest llibre marca una nova etapa en la poesia de Frank on la rebel·lió es torna assossec, meditació, filosofia: “Algunos atribuyen la pérdida de popularidad del poeta a este cambio significativo de sus modos de poetizar. Quizás el público prefería a aquel escritor maldito que con la madurez se tornó sentencioso sin abandonar del todo su estilo peculiar.”
És una opinió. Las islas del aire és un llibre de poemes excel·lent. A tall de mostra reproduïm el poema “Don Byas”, que pertany a l’apartat titulat “Voces en la telaraña”; un conjunt de tretze poemes que porten títols de músics i cantants de jazz (“Louis Armstrong”, “Miles Davis”, “Charlie Parker”, etcètera). És un poema triat a l’atzar, en absolut seleccionat:
“Y yo te haré el amor y será de noche en la luna y en los pájaros
y flores tuyas vendrán. En lo alto de tus pechos
yo tenderé mis trampas. A morir en tus sitios
vendrán pájaros tiernos y flores tuyas vendrán.
Encima de ti soy el cadáver y la lámpara.
Muevo piernas que fueron piernas mías
y ahora se van contigo y con tus pasos
a buscar la isla que soy desde tu orilla.
Pones tus pies en mí, pones mis pies sobre la isla
y ya está hecho el amor, en diez minutos ya está hecho el amor
pero la carne sigue. Anda suelto un lobo que acaricia,
come carne en nosotros pero la carne sigue.
Y no hay carne ni fatigas ni espacios ni segundos.
Viene un ciego, huele que el viento recién nace,
sus dedos tocan nuestras muertes y este ciego sonríe,
da golpes contra todo, tus labios, mi huerto de amapolas,
contra una piedra huérfana que ha caído en mi trampa.
Viene un gallo, una multa, un pobre analfabeto
que pregunta con zeta que dónde está la luz.
Y yo te hago el amor y es de noche en la luna y en los pájaros
y flores tuyas cantan por doquier. Pero la carne sigue”.
Frank segueix escrivint, i l’any 2005 trau a la llum un nou llibre de poemes: El país de los caballos ciegos. L’altre dels dos llibres publicats que van ser gestats durant el període en què estigué ací entre nosaltres.
Ell havia provat fortuna presentant poemaris a alguns premis destacats de l’àmbit de l’Estat espanyol, sense massa fortuna. Recorde que el vam acompanyar al veredicte del premi “Emma Egea” de Cartagena, ja que havia quedat finalista. Així mateix, el seu poemari Contracardia quedà finalista del prestigiós Premi Jaime Gil de Biedma de Segovia. Però no aconseguí guanyar cap premi ni publicar cap llibre de poemes ací. Açò, i la pèrdua de popularitat i de lectors a Cuba, segurament el van afectar.
L’any 2008 el poeta torna definitivament a Santa Clara. Ja no és aquell jove incansable que porta una activitat cultural maratoniana, ja no participa en tallers, encontres, recitals; ha abandonat els escenaris i es dedica a activitats extraliteràries. Té problemes de salut. No obstant això, l’any 2011 publica el que serà el seu últim llibre de versos: Los puentes de Arcadia (Ediciones Unión). També guanya el Premi Ciudad del Che de poesia. Els últims mesos sembla que estava molt il·lusionat amb la reedició del seu primer llibre, El correo de la noche, l’obra que el catapultà a la fama (Premi “David” 1988 i Premi de la Crítica 1989).
I l’abril del 2016, lamentablement, li arriba l’hora. Massa jove. Consulte a Internet i són molts els informatius digitals cubans que parlen del seu traspàs. Ell deia que els poetes no valen res fins que es moren.
Aquest és el Frank Abel Dopico poeta, posseïdor d’un estil únic que el singularitza dins la poesia universal. Transgressor o no, rebel o assossegat, Frank va mantindre sempre una veu pròpia al llarg de tota la seua producció poètica. L’actitud, el compromís, la rebel·lió, són elements secundaris en poesia, sobretot quan tot està dit en aquest sentit. Allò important en poesia és com es diuen les coses. De tota manera, també hi ha transgressió i irreverència en les seues darreres obres. Però, en el supòsit que la seua obra tinga dos etapes diferenciades, en elles hi ha un lloc comú que és essencial i allò més important: la concepció del poema com un acte comunicatiu capaç de transmetre alhora bellesa i suggestió. Per això li importa que brollen al màxim les fonts connotatives, suggeridores; i que el llenguatge dibuixe elegants arabescos o danse en associacions sorprenents.
De Frank com a persona, destacaria la seua entrega incondicional a la poesia, el seu temperament lliure, la valentia, la lluita. I, com no, la intel·ligència. Estava entregat en cor i ànima a la cultura i n’era un dinamitzador incansable. Organitzador de recitals i representacions teatrals –ell era professor de teatre-, d’espectacles que ajuntaven diversos àmbits. Va crear grups de teatre i un grup de recitació (“La luna de lona lila”). Col·laborava en la premsa (Escaparate, INFORMACION).
Dopico era un hiperestèsic (m’ho confessà un dia), és a dir, una persona amb una sensibilitat excessiva, malaltissa. Els moments àlgids li arribaven escrivint poesia o posant-se davant del públic. Dos formes, distintes, de comunicació excelsa. Perquè ell, com a bon poeta, trobava en la comunicació l’antídot que l’alliberava de la seua profunditat tempestuosa.
Frank viu ara en les seues obres. ¿I qui sap si en aquests moments, al cel, manté una conversa amb el seu ídol?
-“Un escritor ha de tener un pie en el fango, una daga en la mano y la mirada en las estrellas” -em deia citant Shakespeare.
Josep-Lluís Rico i Verdú