Carles Durà. CASTALLA
El dilluns 18 desembre va faltar el Tio Poma. Va morir de vellet, a l’edat de quasi 89 anys.
Tenia la salut delicadeta, pobret. Se’n va anar com molts voldríem, sense patir, apagant-se com una flameta, envoltat de la calor de dona, filles, néts...
Tino, el Tio Poma, aquell músic fi que tocava amb delícia (com sempre han afirmat tots els qui el van conéixer de jove), va ser geni i figura. Geni per l’encant de fer sonar els instruments; figura, per com de bona persona era.
Sí. Com a músic va tindre la gràcia divina de l’encís... Va ser un músic com una catedral: amb el clarinet principal en la banda de Castalla i després amb el saxo, en l’Onix d’Onil, banda de la qual va ser fundador.
Cap músic no hauria d’eixir al carrer sense el benefici d’haver-lo acompanyat alguna vegada, ni (sobretot) sense haver escoltat (ni que fos al caliu d’un bon xupito) el refinament del seu so, la perfecció dels seus glisandos, la dolça i airosa fruïció dels mambos, la delicada i elegant lliçó dels pasdobles, la profunda i pulcra execució de cobles, marxes mores...
És un fet compartit per tothom qui el va conéixer: va nàixer amb estrela, per a tocar amb passió i bon gust. Ho confirma la parròquia que solia reunir al seu voltant quan el comboiàvem perquè tocara: de seguida feia rogle. I allà que anava, amb el seu Tico Tico, el Mambo de la Macarena, el solo de Agárrate Saxo o el d’Islas Canàrias... i tants altres. Quantes vegades ens els vas regalar, Tio Poma!
A tots els pobles on anàvem, el coneixien. I l’esperaven: Petrer, La Canyà, Elda, Sax, Villena, Onil, Castalla, Ibi, Xixona, Sant Vicent, Alacant, Almansa... Allà estava ell, brillant en aquells rodals més íntims dels bars, i a les comparses, amb la companynia nostra, erigint-se com un músic enorme i fent bona pols, i millor remolí.
Quan em vaig assabentar del seu traspàs, vaig notar una punxada com si pressentira que alguna cosa important se n’anava per sempre. Com sol passar amb aquella gent que, després de marcar una època, deixa un record inestimable.
Pels anys 60 va ser membre del mític grup castellut Los Diamantes, que tantes vesprades de revetla bona va regalar a la joventut castelluda. I també amb Ceci y Los Tigres va rebentar escenaris. Va poder viure de la música si haguera volgut, ha dit més d’un: es mereix un monument, han dit altres.
Jo el vaig conéixer en l'Onix. Quasi em va apadrinar com a músic pels anys noranta: se m’enduia a tocar d’ací cap allà, i quan s’enjuntava amb els seus (Genaro, Tomàs, Toni Bombardí i companyia) li costava poc armar-la. Li encantava la diversió, tocar on fóra, quan fóra i amb qui fóra. Ningú com ell no ens va trametre tant (ni tan plenament) la filigrana de la música al carrer, damunt els escenaris, on fóra.
Com a persona, Poma tenia el do majúscul de la senzillesa, l’afabilitat, la bonhomia i l’humor. Quatre pilars bàsics que el feren enorme entre els qui vam tindre la sort d’acompanyar-lo.
El recorde ara amb els seus ulls xicotets, espurnejant mig closos darrere aquelles ulleres que li proferien un aire càndid; amb aquell posat mínim i tímid, com de no voler trencar cap plat... El recorde amb afecte, enyorant els deliciosos moments de conversa amb aquella veueta inconfusible i el seu ampli repertori de xiulits, sorollets i amoretes amb què acompanyava la seua xarradissa distesa i animada. I el recorde sempre content, amb aquell vivíssim i despert ànim valencià de gracietes, acudits, dites de poble i humor inofensiu. Amb picardies innocents, alegre com una primavera, bromista immens... Era incombustible.
Aquella personeta de perfil pusil·lànime i gestos bondadosos sabia guanyar-se la benvolença de tothom perquè amava la música i la vida amb l’ànima i els sentits despullats de tota maldat, que és l’única manera d’amar en bona veritat.
Si pregunteu per ell, la gent us contarà a manta d’anècdotes divertides. I veureu que, quan el recorden, tots adoptaran una comissura de somriure i un deix brillant als ulls que delataran l’estima pel Tio Poma: aquesta és (sense reserves) la seua estrela.
Segons em deien les seues filles, va tindre el somriure fins a l’últim moment. Estes festes de Nadal, en què complia i celebrava anys, brindaré per ell, per la seua bonhomia, pel seu caràcter, pel seu agradable record... com a forma de celebrar la vida. Eixa vida en plenitud que va saber viure. Va per tu, Poma.